Història dels inicis de l'Escola Tabor

 LA VERDADERA HISTÒRIA DELS INICIS DE L’ESCOLA TABOR

Aquest estiu va venir a les meves mans un llibret titulat, “Història de l’Escola Tabor” publicat el passat 2018 amb motiu del seu cinquanta aniversari.

Quan el vaig fullejar em va causar gran estranyesa la versió dels fets i dels personatges que figuren en el llibre com iniciadors del projecte educatiu TABOR.

Fet aquest preàmbul, passo a continuació a explicar la verdadera història de l’Escola Tabor.

L’inici d’aquesta escola va ser a la tardor de l’any 1964 en un pis de lloguer, propietat de la meva família, situat al carrer Navas de Tolosa 324. En un principi pretenia ser només un local bàsicament dedicat a preparar a noies treballadores que desitjaven rebre classes dels cursos bàsics de batxillerat, previs i necessaris per poder accedir a l’Escola d’Infermeres. És a dir respondre a una necessitat social del nostre barri. 

Aviat s’hi va afegir altra tipus d’alumnat de diferent sexe però que tenia un objectiu comú: adquirir una cultura general bàsica que per diverses raons no havien pogut rebre en el seu moment.

Les iniciadores d’aquest projecte varen ser: Montserrat Llupià, que estava estudiant Magisteri i jo mateixa, Mercè Ferrando Crexans, llicenciada en Filologia Romànica.

Aquestes classes es donaven de 7 a 9 del vespre. Per la branca de Ciències vam haver de buscar una persona qualificada en aquestes matèries. Vam trobar una excel·lent professora que es deia Esperanza del Barrio que impartia Matemàtiques, Ciències Naturals, Física i Química. De la branca de Lletres em vaig encarregar jo.

Així va funcionar aquesta escola nocturna durant un any. L’escola encara no tenia nom.

No teníem cap ajuda social de cap tipus i per tant les noies pagaven el que bonament podien d’acord amb els seus ingressos i possibilitats. 

A partir del curs següent, 1965-1966, l’activitat escolar es va anar ampliant i, a petició d’alguns pares del barri, vam acollir uns pocs alumnes de preescolar i Primària, en horari lectiu normal, o sigui, de matí i tarda. Per aquest motiu es van incorporar noves mestres, a jornada completa, Àfrica Domínguez i a mitja jornada, Carme Argimon, donat que aquesta estava encara estudiant Magisteri. 

Jo dedicava a l’escola algunes hores que em quedaven lliures doncs donava classes de batxillerat a diferents centres de Barcelona i de Granollers, i al mateix temps estudiava a la Universitat una segona Llicenciatura, en aquest cas en Pedagogia.

El curs següent, 1966-67 l’Escola va començar a tenir nom. Vam decidir anomenar-la Escola Tabor, nom de clara referència bíblica (segons l’Evangeli, a la muntanya Tabor va tenir lloc la Transfiguració de Jesús amb presència de tres dels seus deixebles). Això pot fer pensar a la persona que llegeixi aquesta història que era una escola confessional. No. Res més lluny de la veritat. Des d’un principi va ser una escola laica perquè sempre vam tenir ben clar les iniciadores del projecte educatiu Tabor que en el nostre programa no hi havia d’existir cap tipus d’adoctrinament ni religiós ni polític. Enteníem abans i ara que la opció religiosa és missió exclusiva de les famílies. La Opció política ja era més complexe ja que en aquella època les opinions polítiques existien però estaven soterrades…

La referència bíblica del nom Tabor, sens dubte, respon a la cultura religiosa que portàvem incorporada, millor dit incrustada, les fundadores de l’Escola com moltes altres escoles i molta gent del nostre entorn.    

Vam eliminar les classes nocturnes i ens vam començar a dedicar exclusivament a Preescolar i Primària. Per aquest motiu es van incorporar nous mestres: Elena Plaza i Montserrat Serra. L’alumnat havia augmentat considerablement i ja no podíem admetre a ningú més.

La Montse Llupià va haver de deixar l’escola perquè com encara estava estudiant magisteri tenia incompatibilitat d’horaris i anava massa estressada amb els estudis i el treball ja que havia començat a estudiar ja de gran.

En aquesta època es va incorporar com alumna una de les meves nebodes la Núria Mercadé Ferrando per fer els dos darrers cursos de Parvulari i el primer de Primària.

Hi  havia dues classes plenes i ens vam haver de replantejar la situació. Calia ampliar l’escola  i com ja he dit que la casa era propietat de la meva família vam decidir construir quan fos possible tota una nova planta. Això va ser possible perquè la casa nomes tenia planta baixa i un pis d’alçada.

De fet l’Octubre del 1968 consta com el moment fundacional de l’Escola Tabor ja que teníem dues aules de preescolar i una de primària i ens proposàvem continuar cada any un curs més. 

Va ser aquest curs quan es va incorporar al nostre projecte la Núria Terradellas que es va presentar a l’escola per demanar feina o bé a preguntar-me si sabíem d’algun treball .Aquesta noia havia estat alumna meva durant el curs 1964-1965 que jo havia donat classe al Col·legi de les Germanes Carmelites de Ripoll. Venia a estudiar a Barcelona i desitjava compaginar l’estudi amb unes hores de treball. Es va quedar amb nosaltres durant els anys de la seva carrera. Va exercir durant alguns anys com a coordinadora de Parvulari.     

Per iniciar les obres d’ampliació vam haver de demanar un préstec a la Caixa  que ens el van concedir gràcies a les gestions que va fer un amic meu que treballava en aquesta entitat.

Es van planificar quatres aules ben espaioses per dedicar-les als cursos de preescolar més els lavabos necessaris. El pis de baix es va dedicar exclusivament a despatx, cuina, menjador i un altre lavabo.

El 17 de juny de 1969 van començar les obres d’ampliació de l’escola. Durant aquest curs vam entrar en contacte amb l’Escola de mestres Rosa Sensat” i  també assistir  tots els  que vam poder als cursos d’hivern i sobretot a l’Escola d’estiu dedicada com ja es sabut a la formació de mestres. L’estiu de 1968 va ser la primera escola d’estiu a la que vàrem assistir i ens van meravellar les conferències i lliçons magistrals que vam rebre. Va ser una experiència meravellosa que sempre recordaré i que va animar la nostra vocació i entusiasme. Inoblidables les xerrades de la Marta Mata, Pilar Benejam, Maria Antònia Canals, i molts altres. 

En aquells moments heroics encara era una escola privada com totes les del grup “Rosa Sensat” però ja amb un ideari pedagògic i social que vam anar perfilant entre tot l’equip. La escola era lògicament deficitària, perquè els pares pagaven les quotes segons les seves possibilitats econòmiques. Vull destacar aquí l’entrega incondicional de l’Àfrica Domínguez que els dos primers anys de treballar a l’escola va renunciar a cobrar cap tipus de sou i a més per reduir despeses es va oferir durant cert temps a fer la neteja de l’escola.

Igualment vull remarcar que des del moment que vam iniciar el servei de mitja pensió pels alumnes, part de la meva família, concretament la meva germana Angelina es va prestar a cuinar alguns plats que la tieta Lola s’encarregava de servir a domicili… Després ja vam contractar a una persona que es va ocupar de cuinar baix el control d’un metge dietista que era pare d’alumnes nostres i que programava per setmanes els menús més adients.

Davant de la importància que l’Escola anava adquirint dins del barri i la complexitat comptable que això implicava, va entrar a formar part del nostre equip l’Albert Gassol que   va ser una ajuda inestimable per nosaltres. A ell li va tocar portar les difícils finances de l’escola. El seu treball i entrega van ser totalment gratuïts durant tots els anys que va treballar a l’escola dedicant-hi hores i dies, afrontant les dificultats que anaven sorgint i que havia de resoldre a diari. Aquest nou element va treballar sempre, com ja he dit desinteressadament.  

El primer any de funcionament de l’escola ampliada teníem quatre aules dedicades a preescolar ja que encara teníem un grup de 2 anys, més un curs de primer de primària. Cada grup de preescolar tenia un nom de muntanya: de dos a tres anys (Tavertet) de tres a quatre (Cadí) de quatre a cinc (Canigó) de cinc a sis (Puigmal).

El curs següent vam suprimir el grup de dos anys per poder donar continuïtat a la primària.    

En aquest curs i successius van entrar a treballar a l’Escola quatre noves mestres: Cinta Viladrich, Mercè Valls, Maria Josep Vilallonga i Maria Ballabriga. També va estar una breu temporada a l’Escola durant una mesos una altra neboda meva, l’Anna Mercadé Ferrando que compaginava unes hores de treball amb els estudis universitaris que estava cursant.

Quan va fer falta més espai va ser precís buscar un nou local el més a prop possible i per sort el vam trobar al Passatge Oliva. Es tractava d’una torre antiga que necessitava un cert treball de restauració i condicionament, cosa que es va fer, lògicament, durant l’estiu. Tenia planta baixa i pis, i davant de la casa un ampli jardí molt abandonat però dotat d’un magnífic arbre que ens oferia cada temporada unes precioses magnòlies. A més d’aquest arbre quedava un gran espai per jugar i fer esport. Realment va ser una bona troballa.

Allà hi vam poder ubicar sense problemes a través dels anys els vuit cursos de primària.

Per cobrir les diferents classes de Primària van entrar a treballar nous mestres: Neus Ollé, Joan Busquets, Pere Montaner, Miquel Queralt, Roser Rocamora, Angelina Estany, Maite Subirà, Jordi Roca. No em voldria deixar a cap dels companys amb qui vaig treballar. Per fer-se càrrec d’activitats complementàries com Educació Física, Expressió Corporal, Expressió Musical  i Assistència al menjador, es van incorporar a l’equip, Josep Maria Gurt, Josep Maria Riera, Xavier Izaguirre, Teresa Malagarriga i Glòria Mercadé Ferrando. Alguns que no he anomenat van estar només un curs. Aquest va ser el cas de l’Àngels Viladés i l’Emília Miró de les que per diferents raons no guardo gens bon record. Sense voler jutjar-les crec que no van encaixar gens dintre del nostre projecte.  

L’any 1974 van començar les desercions. El setembre ens va deixar l’Àfrica Domínguez que portava ja nou anys amb nosaltres per anar a treballar a una Escola Municipal, exactament a l’Escola Bàrkeno que està situada a la Zona franca. L’any següent, 1975 va marxar la Núria Terradellas perquè havia trobat feina de logopeda que és la seva especialitat a prop del seu poble, Ripoll.

Jo, Mercè Ferrando vaig continuar a l’Escola donant les classes de Llengües dels darrers cursos de primària però vaig deixar la direcció pedagògica que havia exercit des del principi.

L’any 1976 vaig entrar a treballar com PNN (professora no numerària) a l’Institut Sant Josep de Calassanç (avui, Moisès Brogi) i encara vaig compaginar les classes de l’Institut amb les de l’Escola durant dos cursos, fins que el juliol de 1978 vaig aprovar les oposicions com a professora de Llengua i Literatura Castellana i llavors em vaig desvincular totalment de la meva estimada Escola Tabor.

Si he de ser sincera, a través  del curs 1974-1975 vaig anar comprenent i assimilant de mica en mica que la meva presència a l'escola havia arribat al seu fi, i donat que l’escola ja estava encarrilada i hi havia un equip pedagògic molt preparat i compromès, era el meu moment d’iniciar una altra etapa més aviat centrada en l’ensenyament secundari. Emocionalment necessitava el canvi i professionalment, també. Tot aquest canvi de rumb es va acabar de madurar durant l’estiu del 1975 en una llarga estada a París quan vaig fer un curs de Literatura francesa contemporània a la Sorbonne.                  

Vaig estar en contacte amb l’Escola però des de fora. Un dels fundadors, l’Albert Gassol va continuar uns anys més patint els problemes econòmics propis de tota escola privada amb ideals pedagògics, no lucratius, dedicant moltes hores i esforç fins que es va aconseguir entrar en el grup anomenat CEPEC i així va començar a ser, feliçment, Escola Pública que era el nostre Ideal des del principi.

Una cosa que em va sorprendre i doldre molt és el fet de que quan jo vaig deixar definitivament l’escola no em van permetre recollir algun mobiliari de despatx que m’havien regalat els meus pares i altres familiars quan vàrem inaugurar l’escola, així com objectes esportius  i molts llibres de la meva especialitat que jo tenia en gran estima, adduint que donat que l’escola havia iniciat el procés per arribar a ser pública, no es podia tocar res del que hi havia. Em vaig quedar molt estranyada i encara ara no sé si era veritat o bé era invenció de la persona que m’ho va dir que en aquells moments figurava molt dintre de la direcció. I per això encara em va doldre més. No dic el seu nom però recordo perfectament qui va ser. 

Actualment l’Escola està ubicada al carrer Cartagena entre Mallorca i Provença, crec que en un espai de propietat municipal i fa dos anys em vaig assabentar de que es celebrava el cinquantenari de la fundació de l’Escola a través d’uns rètols situats a la façana de l’edifici.

Em va sorprendre perquè en aquells moments jo desconeixia la seva nova ubicació ja que ningú m’havia informat, també em va alegrar veure el bon aspecte de l’edifici però inevitablement vaig sentir una certa tristesa i enyorança pensant en l’esforç i la lluita de moltes persones que ja no hi són i que com jo gaudirien ara d’aquesta meravellosa realitat.

Inici de la meva vida a l'Institut

A finals de setembre del 76 vaig anar a veure a una amiga meva que ja feia uns quants anys era catedràtica de Ciències Naturals a l`Institut Sant Josep de Calassanç de Barcelona. Jo estava molt cansada d`exercir a l`escola privada religiosa o laica. Els horaris eren molt esgotadors, havia de donar diverses matèries i patir a vegades un direccionisme molt asfixiant.

Quan jo li vaig comunicar el meu interès i il·lusió per entrar a l`ensenyament públic em va dir que li agradaria molt que jo entrés a l`Institut però que suposava que en aquelles dates ja tindrien el quadre de professorat cobert i tancat.

Sortosament ja m`havia desprès de les dues escoles religioses per a dedicar-me exclusivament a l`assessorament pedagògic d`una escola activa que feia uns quants anys havíem creat una amiga meva que era mestra i jo. (Quan vaig acabar la carrera de Filología, vaig fer l`especialitat de Pedagogia).

Aquesta escola, ubicada al barri de Sant Martí, tenia molt bons objectius però també molts problemes com totes les escoles d`aquestes característiques en aquella època, perquè volíem fer una escola de qualitat però no teníem cap ajuda i era molt difícil sostenir-se només amb les quotes de les famílies que no cobrien ni molt menys les despeses necessàries per mantenir el perfil d`escola que nosaltres desitjàvem.

En mig de tota aquesta problemàtica, el dia 23 d`octubre, em va trucar per telèfon el cap d`estudis de l`Institut per oferir-me treball. Jo vaig acceptar immediatament i mai oblidaré el goig interior que en aquells moments vaig sentir. És evident que representava per a mi un repte que m`impressionava molt però al mateix temps m`atreia poderosamente.

Així em va començar una nova vida, el canvi que desitjava...

Els matins treballava a l`escola i a les tardes a l`Institut. El primer any va ser molt dur perquè treballava moltíssimes hores, des del matí fins les deu del vespre, però jo estava molt feliç perquè l`ambient entre els professors era magnífic. Tots érem interins i havia un clima de companyonia que jo desconeixia...

Recordant aquells primers mesos de la meva vida a l`Institut, descobreixo que allà vaig començar a gaudir del meu treball, vaig obrir-me a un cercle social més ampli i alliberador perquè vaig experimentar per primera vegada una sensació de llibertat interior que mai havia sentit i un clima de respecte per part de tothom que em resultava nou i insòlit.

Al cap de dos anys es van convocar oposicions , les vaig treure i allà em vaig quedar fins que em vaig jubilar. Vaig haver de deixar l`escola, però amb la satisfacció de que ja havia deixat de ser privada i com tantes altres havia passat a ser pública, depenent de la Generalitat.

La Revolució Ideològica dels anys seixanta

L`Octubre de 1958 va morir el Papa Pius XII i va ser escollit, contra tot pronòstic, el cardenal-patriarca de Venècia, Àngelo Roncalli que va adoptar el nom de Joan XXIII.

Aquesta elecció va commoure tota l`església perquè encara que era un desconegut per gairebé tothom, molt aviat va donar mostres de gran personalitat dins del seu tarannà de capellà de poble, humil i serè, i fins i tot una mica pagerol. És evident que va infondre aires de renovació i canvi que van anar calant de mica en mica en totes les comunitats cristianes.

Com a primera mostra de voluntat de diàleg entre l`església i el món, va convocar immediatament el Concili Vaticà II que entre altres aspectes volia fer prioritària la necessitat d`apropar el missatge evangèlic al món dels seglars, creients i no creients. També el concili va renovar molts aspectes de la litúrgia, suprimint el llatí com a llengua universal des de temps immemorial, substituint-lo per les llengües pròpies de cada poble o comunitat. Igualment va alleugerar la duresa de la penitència quaresmal en relació a l`abstinència i dejunis, va acabar amb el mal costum d`adquirir les "Butlles" que eximien als fidels dels sacrificis quaresmals... en definitiva va intentar humanitzar la fe convertint la vida cristiana no en un esclavatge sinó en una alliberació per a l`esperit.

Varen ser uns anys d`eufòria espiritual però racionalitzada.Les esglésies es varen omplir de joves amb inquietuds i ideals que buscàvem una resposta i una sortida a la immensa frustració política i social que tots estàvem patint.

Els meus anys d'Universitat

En aquells temps, com ja he dit altres vegades, no es parlava mai de política. Hi havia com una por reverencial per qualsevol tipus de debat polític. L`única cosa que havia sentit a dir és que Franco ens havia alliberat de la guerra i això sol ja l`eximia de tot error o injustícia que podia cometre...

Després vaig anar sabent que Franco no ens va salvar de cap guerra sinó que al contrari ens va empènyer a una guerra que només li interessava a ell i a uns pocs més.

Jo estava molt espantada per tots els fets de la Universitat i sobretot patia per l`esbroncada que m`esperava quan arribés a casa si és que arribava...

Aquests fets van desencadenar una sèrie d`accions repressives: tancada idefinida de la Universitat, estat d`excepció a tot el país i silenci per tot arreu. Tots callats a casa i a esperar.

Per fi, es va obrir la Universitat a primers de maig o sigui que havia estat clausurada gairebé tres mesos...amb la corresponent pèrdua de classes. Tots els estudiants fitxats vàrem haver de passar la humiliació de retractar-nos davant de les autoritats acadèmiques que es trobaven dins del Deganat per rebre" les nostres excuses". Per cert, la majoria de professors estaven d`acord amb nosaltres però els hi va tocar fer el trist paper de censors obligats...Amb aquesta absurda cerimònia es va donar per resolt el problema... de la revolta d`estudiants de l`any 56.

Els caps de la moguda van ser expedientats i expulsats a altres universitats, sobretot molts van anar a parar a La Laguna, a les Illes Canàries.

Però aquesta nova demostració de força i autoritat per part del govern no va fer més que blanquejar la situació de cara a la galeria perquè la llavor de la denúncia i contestació començava a ser ja imparable.

Aquests fets que van començar el febrer de 1956 van derivan en una tancada multitudinària d`estudiants al Paranimf amb l`objectiu d`informar-nos de la situació d`alguns companys que ja havien est

at expedientats i també per fer-nos saber la dimensió que estava prenent el moviment d`estudiants que ja s`anava estenent per altres Universitats d`Espanya i també dins del món obrer amb més o menys intensitat.

Vàrem entrar a les onze del matí al Paraninf i, quan estàvem en plena reunió, per ordre governativa, la polícia va fer acte de presència, tanc

ant les portes de la gran sala sense deixar sortir a ningú. Així quedàrem atrapats sense remei fins no sabíem quan...Jo estava morta de por perquè encara no era ben conscient d`on m`havia posat. La meva formació política era nul·la ja que aquest tema era prohibit en aquella època i jo no m`havia plantejat mai encara cap més ideologia que no fos la religiosa...Jo estava molt angoixada per no poder avisar a la meva família del que estava passant i sobretot pel que pensaria la mare (que era molt patidora)enl veure

que eren més de les dues i jo no havia tornat a casa.

Sort en vaig tenir d`un bon company que estudiava arquitectura i ell va ser el que va anar a casa meva a avisar-los de la situació i donar-los una bona dosi de tranquil·litat. L`hi vaig agrair molt el gest.

Per fi, entre les quatre i les cinc de la tarda, ens van deixar s

ortir de la sala després d`entregar cadascú de nosaltres el carnet d`estudiant el que representava quedar marcats acadèmicament, ignorant a més les conseqüències que això podia comportar.

L`any 1956 va ser especialment important ja que vaig obrir els ulls per primera vegada a la realitat política del nostre país. Fins aquest moment havia viscut indiferent al fet polític, més aviat influenciada per la doctrina que es desprenia de les classes de "Formación del espíritu nacional"...i ignorant de tantes injustícies i arbitrarietats que es cometien per tot arreu. Va ser l`any que vaig despertar i començar a ser conscient de la situació de manca de llibertat que vivíem en aquest país. A casa no es parlava mai de política i a l`escola menys. Els grans de casa havien patit tant durant la guerra que els hi quedava un fons de por i rebuig a tota implicació política. Però, de cop tot va començar a bullir a la Universitat, com a reacció a la invasió soviètica a Hongria. Amb motiu d`aquest fet que la premsa franquista naturalment va capitalitzar a favor seu, es van organitzar unes reunions a a la Universitat, lògicament clandestines, per a informar-nos dels fets i a continuació prendre posicions d`adhesió al poble hongarès, oprimit pel totalitarisme, i, finalment, treure conclusions establint paral·lelismes entre el poble hongarès i el nostre poble igualment sotmès a un règim il·legal, prepotent i autoritari.

Així va començar a la Universitat de Barcelona una època convulsa, de vagues indefinides, reunions avortades i manifestacions al carrer, brutalment reprimides per la policia. En un principi els agents no entraven a la Universitat doncs era recinte tradicionalment sagrat, però la policia franquista aviat va rebre ordres d`envair les aules i els patis, interrompre concentracions i detenir els caps de la revolta, amb el consentiment del Rector Magnífic senyor Francisco Garcia Valdecasas.

Anys difícils (continuació)

Aquell estiu varem llogar una casa a Palamós. Era una casa senzilla, típica de poble de pescadors que és el que era, en aquells temps, aquest poble de la Costa Brava. Tenia planta baixa i un petit jardinet al darrera. Els dormitoris estaven al primer pis. En conjunt la casa era correcta però feia olor a vell i rònec però a tots ens va semblar una meravella passar un mes prenent banys i gaudint per primera vegada de vacances a la platja. Encara que la casa estava molt neta, els mobles vells i els retrats dels avantpassats de la mestressa, que es trobaven por tots els racons de la casa, em feien una mica d`angúnia i aprensió...

Jo estava en plena crisi d`adolescència, carregada de sensacions estranyes i enyorances inexplicables. Vaig passar alguns dies que no m`adaptava i a més em sentia desplaçada doncs no tenia al·licients ni gent de la meva edat amb qui sortir i parlar...En aquells moments em vaig sentir francament malament fins a l`extrem que l`Angelina per indicació de la mare em va portar a fer una visita al metge de casa que estiuejava a Platja d`Aro. Jo havia perdut la gana i estava molt trista. Recordo que el metge va dir-nos que aquests eren els símptomes clàssics de l`enamorament. Però jo sabia que això no era exacte sinó que senzillament em sentia desorientada i fora del meu ambient.

Sortosament aquesta melangia va anar passant i vaig superar la situació com vaig poder. Em sentia bé a la platja, fent exercici, remant i nedant molt, fins a l`esgotament. L`exercici físic ha estat sempre per a mi una font d`equilibri. També em vaig refugiar en la lectura i en l`escriptura, i també passava estones jugant amb els meus nebots.

Ara penso, amb la perspectiva que dóna els pas del temps, que em sentia massa protegida i amb unes frustrades ànsies de llibertat...però objectivament cal dir que no em mancava res del que era i és essencial. En aquells moments no ho veia així i no em sentia compresa...Tenia ganes d`una altre tipus de vida. És cert que estava envoltada de molt d`amor però mancada de comunicació dins d`una família molt tancada. Potser ningú comprenia que jo tenia un altre edat i altres inquietuds que no podia ni explicar ni compartir amb ningú.

Anys difícils

Només començar el curs 51-52 va venir a l`escola un capellà escolapi a fer unes xerrades que ens van trasbalsar molt. Anavaven especialment dirigides a noies adolescents i pretenien ser orientatives per tal d`escollir camí i saber quina era la nostra vocació. Aquestes conferències per anomenar-les d`alguna manera, van provocar un autèntic daltabaix a l`escola i gairebé a totes nosaltres, sobretot per l`estil i les formes que el bon senyor va emprà. En aquells moments les reaccions varen ser molt diverses però la majoria de nosaltres va quedar amb una preocupant sensació d`angoixa, tristesa i sobretot confusió...Amb el pas del temps vaig anar veient les coses més clares i també vaig comprendre que la visió que ens va donar de l`amor i la relació de parella va ser clarament tendenciosa...pròpia d`una església grisa i repressiva. Coses de l`època!

El mateix curs, cap al mes d`abril va aparèixer per l`escola una monja nova, acabada de professar. La seva joventut i dinamisme ens van impactar molt. Ens donava la classe de literatura, ja llavors la meva assignatura preferida. Era físicament agradable i sobretot molt vital. Es va crear una aurèola de prestigi i admiració al seu voltant que va fer estralls entre les alumnes de l`escola, sobretot de batxillerat. Qui ha viscut l`ambient de les escoles religioses de l`època sap de què parlo i quins sentiments bullien dintre nostre en aquells anys adolescents de canvi, incertesa i repressió...

Així es va acabar una etapa molt important de la meva vida escolar de la que tinc bons i mals records. Va ser en aquell ambient tancat i repressiu on va despertar la meva sensibilitat, fet que em va fer sentir a estones molt feliç i pletòrica i en altres moments terriblement trista i desorientada. Vaig descobrir i conèixer l`amor i el desamor...però jo diria que encara no era massa conscient de res, més aviat vivia de sensacions...

Quant a les professores que vaig tenir al llarg del batxillerat, vull rendir un íntim homenatge d`afecte i admiració per la Dolors Meix, excel·lent persona i millor professional. Gràcies a ella vaig estimar el Llatí i en conseqüència tot el món de les Humanitats. Al principi em costava l`assignatura perquè, com ja he dit abans, la meva ment estava una mica descentrada i confusa i degut a això no treballava prou ni atenia degudament a les classes, però quan vaig dedicar el meu esforç i atenció a escoltar les meravelloses i claríssimes explicacions de la Meix vaig caure rendida a la bellesa i rigor dels textos llatins i al món clàssic en general pèrquè a més del Llatí també ens donava la classe de Grec.

Consideració a apart mereix una altra professora de molt bones qualitats didàctiques però de tarannà una mica difícil. Les seves classes eren profitoses i interessants però jo estava tota l`estona morta de por i ni gosava obrir la boca. Ens donava tota la part de Ciències, o sigui, les Matemàtiques, Física, Química i Ciències Naturals que era la seva autèntica especialitat. De totes maneres, tot el que jo sé d`aquestes assignatures li dec a ella que, com ja he dit, era molt bona transmissora de coneixements.

Vaga de tramvies

Dotze anys després de la implantació de la dictadura, exactament a primers de març del 1951, es va produir la primera contestació important contra el franquisme amb una vaga de tramvies que durant més d`una setmana va alterar profundament la vida de la nostra ciutat.

A la crisi econòmica greu que el país estava sofrint i al clima de precarietat laboral que mantenia en l`atur i la misèria a gran part de la població espanyola, s`hi va afegir la disposició del Govern de pujar el preu dels bitllets dels tramvies de 0,50 cèntims de pesseta a o`70...La reacció popular a Barcelona va ser unànime i encara que les autoritats del país van voler veure la mà negra del comunisme com instigadora principal de la "moguda", en realitat la protesta era una posició generalitzada de tota una societat que es sentia oprimida, humiliada i al límit de la seva capacitat de resistència.

Durant més d`una setmana els tramvies van circular buits per la ciutat, fent el seu itinerari habitual però sense ni una sola persona, mentres els carrers anaven plens de riades de gent a peu, cap a la feina. Altres es desplaçaven en bicicleta i uns pocs privilegiats ho feien en cotxes privats però d`us colecctiu...En aquells temps jo encara estava fent batxillerat i com anava a peu a l`escola, vaig ser testimoni de tan insòlit i meravellós espectacle de solidaritat ciutadana.

La manca de coordinació entre els caps del "Movimiento", la passivitat del que era llavors governador de Barcelona que es deia Baeza Alegria, i la forta oposició d`alguns elements del propi "sindicat vertical" van enquistar la situació fins al punt de forçar una rectificació de les autoritats que finalment van desistir de la seva intenció de pujar el preu dels bitllets. Tot un èxit de la resistència popular! Aquest moviment de solidaritat només es va produir a la ciutat de Barcelona com a premonició d`altres posteriors accions de contestació i protesta...

A finals de maig vaig agafar una insolació potser perquè havia jugat moltes hores al jardí sense protecció. Em vaig enfebrar molt i el doctor quan em va visitar em va detectar un problema cardíac. La mare es va espantar molt i per estar més segura em va portar a la consulta d`un altre metge que malauradament va confirmar la malaltia. Aquest metge em va explorar el cor a través d`un electrocardiograma i una sèrie de proves que van concluir amb un diagnòstic una mica preocupant. Tenia una insuficiència cardíaca a causa del mal funcionament d`una vàlvula. La mare estava molt angoixada i plorava pels racons...Els metges reunits van arribar a la conclusió que tot això em venia com a conseqüència d`una mala operació d`amígdales que m`havien practicat quan tenia 7 anys. Deien que m`havien quedat unes restes al coll que s`havien infectat i em produien aquest mal funcionament del cor. El seu consell era que així que acabés les classes iniciés un llarg periode de repòs absolut al llit durant tres mesos sense llevar-me per res. Estava previst que després d`aquesta llarga temporada de descans em practicarien una segona operació d`amígdales per a eliminar aquests elements que m`estaven infectant la sang. Així doncs em vaig posar al llit el dia 13 de juny i no em vaig llevar fins el 18 de setembre, dia que em van operar.
Així de trist va ser el meu últim estiu a la torre. Era per a mi un autèntic suplici veure el jardí des del llit i no poder baixar-hi a jugar, passar els càlids dies d`estiu sense moure-m del llit. Vaig començar a conèixer el que era la depressió i a sentir la melancolia d`una adolescència precoç.
L`amor que m`envoltava i els llibres em van ajudar a soportar la dura prova que vaig haver de viure als onze anys. Em passava les hores dels dies llegint, molts llibres els rellegia diverses vegades. Es pot dir que aquella època d`immobilitat forçada em va servir entra altres coses per apassionar-me per la lectura.
Van passar els dies i jo vaig anar millorant ostensiblement. Quan vaig acabar el temps de repòs em van tornar a operar i sortosament, segons van dir els metges, vaig quedar totalment curada.

L`any 1946 l`Ajuntament de Barcelona ens va comunicar que dins del límit d`un any havíem de deixar la torre per expropiació forçosa ja que havien d`obrir el carrer Navas de Tolosa des de Freser fins més avall de l`avinguda Meridiana. Lògicament tot el terreny del jardí i bona part de la casa quedaven afectats. Totes les nostres il·lusions de continuar reformant i millorant la nostra estimada torre s`en van anar a l`aigua. Havíem gastat molts diners en reformar-la i era impensable

construir de nou amb el terreny que ens quedava. El pitjor va ser que la indemnització que ens van donar va resultar irrisòria i la decisió d`aquell nefast Ajuntament franquista, inapelable. Així és que sense poder exercir cap tipus d`oposició i tampoc exigir una quantitat de diners més justa, vam haver de renunciar a la nostra propietat acceptant sense remei la minsa quantitat que ens van donar per una finca de més de 1000 metres quadrats.

Curiosament, vull aclarir que abans de començar les obres, l`any 43, els pares van parlar amb l`alcalde sobre el pla urbanístic de la zona ja que volien estar segurs de si hi havia algun projecte futur que pogués afectar la nostra finca. La resposta de l`alcalde va ser contundent. Va afirmar que en aquella zona de Sant Martí no hi havia cap pla previst i que en tot cas no el veurien ni ells, ni els seus fills ni els seus néts. Amb aquesta confiança ens vam llançar a l`aventura d`iniciar les obres de remodelació d`aquell vell casalot...

Aquell estiu del 46 va ser doncs l`últim que vam passar a la torre fet que ens va produir a tots gran cotrarietat i disgust.

MEMÒRIES: LA PÈRDUA...Barcelona, 19 de juli...

MEMÒRIES: LA PÈRDUA...
















Barcelona, 19 de juli...: LA PÈRDUA... Barcelona, 19 de juliol del 1936 Tot va començar aquell 21 de maig, encara que això no és ben bé exact...

LA PÈRDUA...

Barcelona, 19 de juliol del 1936

Tot va començar aquell 21 de maig, encara que això no és ben bé exacte. Potser ja feia temps que la seva salut i sobretot el seu ànim havien decaigut ostensiblement. Semblava, encara que jo no ho volia acceptar, que la vida li pesava i havia perdut l`ànim i les ganes de viure. El seu caràcter ingenu i propens a il.lusionar-se per moltes coses havia donat pas a un estrany distanciament de les persones i les situacions. El món, la família, tan important per a ella, la quotidianitat, l`havien decebut profundament. Havia perdut l`interès per les coses, fins i tot per la música i l`òpera que havien estat la seva gran afició. Jo no sabia comprendre la seva indiferència i em resultava tan estrany tot que no vaig ser capaç d`interpretar el seu decaïment i pessimisme amb la claredat d`ara.
No vaig aturar-me a pensar el que li passava, l`afecte i el diàleg que necessitava i que ningú i jo tampoc, li vam saber donar.
L`Angelina havia estat persona molt innocent, comunicativa i generosa. Al seu costat tothom s`hi sentia bé. Era alegre i molt divertida. Jo havia viatjat amb ella varies vegades i conservo d`aquests viatges un record incomparable.
Ara que ella, dissortadament, no hi és , sento amb dolor la seva absència i la meva incapacitat de reacció en aquells moments darrers de la seva vida. No és la primera vegada que em passa i em temo que tampoc serà la darrera...Tinc tendència a reaccionar amb retard davant dels esdeveniments imprevistos. M`ha passat gairebé sempre en coses sense importància i malauradament en situacions més greus. Després de les pèrdues més sentides de la meva vida, he obert els ulls sempre en retard, sense captar en el seu moment la gravetat i la imminència d`un fet que per a tothom potser era irreversible.
El sentiment de pèrdua per a mi ha estat més greu ja que era la meva germana gran i degut a la diferència d`edat (era divuit anys més gran que jo) la vaig veure sempre com una segona mare.
L`Angelina que jo recordo des de petita era el d`una persona alegre, espontània, molt apassionada i molt familiar. La guerra li va partir la joventut (tenia divuit anys quan es va produir el cop d`estat). Li va tocar passar totat classe de perills, carències i privacions en mig d`una tristesa i una por constants a causa de la inseguretat que es vivia als carrers de Barcelona i l`ansietat i angoixa que hi havia per tot arreu. Treballava en unes Galeries d`Art que hi havia a la Plaça Reial i això li comportava a vegades haver de fer quatre viatges a peu des del treball fins a la Plaça de la Sagrada Família on vivíem. En aquests trajectes, a vegades, havia passat de tot: sirenes que anunciaven un bombardeix imminent, la visió de cossos ferits i mutilats per terra, esglésies cremades i profanades, i altres coses que no va explicar mai...
Jo, això no ho vaig viure però ho he sentit explicar moltes vegades ja que l`impacte de la guerra va ser molt fort per a molta gent i també per a la meva família.
El fet de la mort sobtada de l`Angelina em va colpejar molt fort i em va provocar un desig gairebé irrefrenable de començar a escriure aquestes memòries.
Així vaig iniciar la història de la família basantme en un principi en els relats dels meus pares i germans grans i després alliberant-me cronològicament dels més remots records i vivències de la meva existència. En aquest blog seleccionaré alguns passatges que em semblen més interessants per la seva projecció social.
Tornant als fets referents als terribles anys que va durar la guerra i que m`han explicat els grans de casa, sé que es vivia amb una angoixa constant. El meu pare treballava de xofer i anava amunt i avall, fent serveis i procurant portar una mica de menjar a casa perquè encara que sembli mentida no n`hi havia a les botigues i només s`en trobava a les cases de pagès. Els pagesos eren els únics que disposaven de queviures i a vegades els venien, per cert, a canvi d`objectes d`or o argent perquè no volien diners dels que circulaven a l`època.
La mare no sortia gaire de casa perquè tenia prou feina amb tanta gent per cuidar però la tieta Lola, germana de la mare, ho feia molt sovint per anar a les poques botigues que hi havia obertes a fer llargues cues que a vegades començaven a la matinada, per aconseguir el que fos per a alimentar tanta gent com hi havia a casa. També ella va passar fred, gana, incomoditats i perills de tota mena. El transport públic funcionava molt malament i moltes vegades li tocava venir a peu des de molt lluny. Alguna vegada, si hi havia sort, algun camió al veure-la carregada parava i la portava cap a casa, o a prop de casa.
Quan per fi, va acabar la guerra (gener del 39), es va iniciar una llarga temporada de dificultats de tot ordre. El meu pare es va quedar sense feina. Havia treballat a la casa Citröen fins uns dies abans de començar la guerra. Aquesta empresa, al pressentir que venia un daltabaix, va tancar portes i es va traslladar a París. Després quan a principis dels anys 40 van tornar a obrir la fàbrica a Barcelona no el van readmetre a causa de l`edat... Així va començar per a ell un llarg camí de decepcions i sofriments ja que amb el seu temperament tan dinàmic li va ser gran motiu de depressió trobar-se sense cap feina estable tenint encara tanta energia i disposició com va demostrar fins l`últim moment de la seva vida. El seu món havia estat sempre el dels cotxes ja que sempre, poc o molt, s`havia mogut en aquest àmbit però en la postguerra li va tocar agafar algunes representacions com a única solució laboral.
Van ser anys molt difícils sobretot per als adults de casa. Sento doncs dins meu un agraïment molt profund a tots els membres de la meva família que tant es van sacrificar i lluitar per tirar endavant en aquells terribles anys de guerra i postguerra. El sacrifici de tots va fer possible que el meu germà i jo (els més petits) poguéssim estudiar, cosa que els altres germans no van poder fer. No vull dir amb això que tots ho desitgessin, però em costa que alguna germana volia estudiar i tenia facultats per fer-ho i no li va ser possible degut a les circumstàncies. Ara penso que aquest fet va condicionar i frustrar greument la seva vida.
Sortosament l`Angelina, ja de gran, va estudiar la carrera d`infermera i va treballar a la Clínica de Santa Madrona amb molta entrega i dedicació fins que es va jubilar. Aquesta professió, segons ella sempre deia, la va realitzar plenament.
Un bon dia es va presentar al pis de la Sagrada Família un amic dels meus pares. Aquest senyor ja estava jubilat però, de jove, havia anat embarcat amb el meu avi, que era marí del cos de cartògrafs, i per tant, coneixia els meus pares des de feia molts anys. Vivia en una torre al barri del Guinardo amb la seva família. Portava un petit gosset blanc i negre que feia pocs dies havia nascut. Li deien Duqui i era fill d`una gossa que ells tenien. Nosaltres havíem decidit canviar-nos de pis i anar a viure a una torre que havia estat dels meus avis materns i que estava situada al barri de Sant Martí, exactament en la confluència dels carrers Freser i Navas de Tolosa.
Havíem començat a fer obres de reforma i acondicionament del pis principal de la casa i també del jardí i l`hort de la finca amb la intenció d`anar a viure-hi quan més aviat millor. És per aquest motiu que aquest amic nostre ens va venir a regalar el gos perquè semblava imprescindible per a una torre tenir un gos com element de vigilància i protecció.
Abans de traslladar-nos a viure a la casa nova anàvem cada diumenge a passar el dia a la torre per vigilar les obres i ademés per dinar tots junts a l`aire lliure. Hi anàvem a peu des de la sagrada Família perquè portàvem el gos lligat i amb ell no podíem pujar al tramvia. Per a mi, aquesta sortida era una festa.
Així és com el Duqui va començar a formar part de la nostra família i a ser el meu millor amic i aliat.

Ens vam traslladar a viure a la torre l`abril del 43. Els obrers havien deixat el pis més o menys habitable encara que no acabat del tot. La tieta Lola es cuidava molt del gos i ademés li preparava els menjars que no eren pas exquisits sinó propis de la postguerra, a base de farinetes, moniatos i la resta dels nostres plats. Aquell gos no tenis manies, s`ho menjava tot. Tret de la tieta Lola i jo, i una mica el meu pare, els demés passàven molt del gos, és a dir, no jugaven amb ell, ni li parlaven ni li feien moixaines, però ell estimava molt a tots encara que també li agradava molt fugir de casa i anar pèr les "seves". Encara que teníem un jardí molt gran es veu que no en tenia prou per córrer i experimentar. Quan les meves germanes anaven a treballar, les acompanyava al tramvia i aprofitava per a fer un vol tot sol. Aquestes sortides les feia totes les tardes i tornava cap al vespre, no fallava mai, però algun dia s`havia retardat massa i el meu pare l`esperava molt enfadat. Ell entrava a casa amb la cua baixa i com molt penedit. Però, reincidia, aprofitant qualsevol descuit o bé la sortida o entrada d`algú per escapolir.se per la reixa del jardí. Tenia com una mania de sortir cap al carrer i sempre anava en la mateixa direcció, carrer Navas de Tolosa amunt que tot era un camp sense cases, i encara que el cridessis es girava i ens mirava però continuava el seu camí sense parar.

Els moments realment èpics de la nostra vida amb el Duqui era quan ens disposàvem a banyar-lo. No li agradava massa l`aigua. Un cop per setmana, generalment els diumenges al matí, dos o tres voluntaris entre els que no fallàvem mai el pare, la tieta i jo banyàvem el gos. Ho fèiem al pati gran de la casa, el meu pare o la tieta agafaven la mànega de regar, un intentava mantenir-lo quiet i un altre l`ensabonava com podia. El gos es movia i no parava de saltar i bellugar-se. Per tant. menys el que aguantava la mànega, els altres acabàvem tots mullats i el gos sense esbandir...Era un episodi que recordo amb molta tendresa i que es repetia setmanalment.

L`estiu del 43 va ser el primer que vam passar a la torre. Jo era molt feliç perquè m`agradava tenir tant d`espai per jugar i córrer amunt i avall. Van instal.lar unes gronxadores al jardí i gaudia de valent enlairant-me temeràriament i davallant a gran velocitat malgrat els crits de la mare. El meu germà tenia una bicicleta ja vella de color blau. Jo, no en tenia, doncs la que portava per la plaça de la Sagrada Família que tampoc era meva, sinó heretada del meu germà, m`havia quedat petita però agafava sempre que podia la d`ell, i com no em deixaven sortir del recinte del jardí, em passava les hores fent el mateix camí d`anada i tornada des de la casa fins la reixa del jardí i al contrari. Jo m`ho passava molt bé i no parava quieta. També m`agradava molt enfilar-me als arbres, sobretot a les figueres on sempre trobava un tronc prou ample que em servia de seient. Així hi passava llargues estones llegint i, fins i tot, fent deures de l`escola.

Teníem tres figueres que feien fruits molt bons. Jo vaig aprendre a collir les figues amb una canya molt alta que havia preparat el pagès que ens cuidava els conreus. Vam sembrar tota classe de verdures, patates i també vam plantar arbres fruiters. També ens van costruir un galliner molt gran per criar gallines. En vam arribar a tenir més de dotze i un gall que les feia creure i dominava a totes.

Tota aquest ànsia per sembrar, conreuar la terra i criar aus i conills té una clara explicació si tenim en compte la gana i la privació d`aliments que s`havia patit durant els tres anys de guerra i els tres o quatre següents. Hi havia una obsessió pel menjar i una gran por d`emmalaltir a causa d`anèmia o desnutrició. Pensem que la tuberculosi era una amenaça i una malaltia incurable que havia fet grans estralls entre la joventut des de feia molts anys.

Així doncs era ben raonable el panic que aquesta malaltia, altament contagiosa, produia a les famílies.

Qui poguera cada dia
mudar l`ànima i la pell,
per a ésser sempre novell
i oblidar la melangia
del temps nou i el record vell!
Cada dia, flor novella
dins d`un món renovellat.
I el cor infantilitzat,
ardit per la meravella
d`un glatir sense pecat.

ANHEL - Bernat Artola

Al mes de setembre de 1943 em van matricular a un altre escola (abans, quan vivíem a la plaça de la Sagrada Família, havia anat a les monges Dominiques). Aquesta nova escola era de monges escolàpies i estava més o menys a prop de la torre. Em van situar en una classe que en aquella època li deien preparatori però que equivalia a la que ara diem primària. Allà m`hi vaig quedar fins acabar el batxillerat. D`aquesta escola vaig sortir per anar a la Universitat deixant enrera un cúmul de records i vivències bones i dolentes: coses prositives, alguna frustració, moments exultants i altres de molta tristesa...

De la nostra estada a la torre en tinc molts bons records sobretot dels dies i les nits d`estiu. No era tan agradable per a les meves germanes perquè les tres grans treballaven i havien de fer quatre viatges diaris per anar i tornar de casa al treball i això els hi resultava molt pesat i més tenint en compte que la torre en aquella època quedava força allunyada del centre i els medis de transport eren molt deficients. El meu germà i jo, com anàvem a escola, passàvem els tres mesos d`estiu de vacances, però elles, apart dels diumenges no tenien més que dues o tres setmanes de vacances durant l`any. Malgrat això, crec que tenim molts bon records col.lectius de la nostra estada a la torre, malauradament tan breu.

Els diumenges ens reuníem molta gent a dinar i a les tardes rebíem la visita de parents i amics que venien a casa per a respirar bons aires, gaudir de la natura, parlar, jugar i sentir música...El meu germà i jo quedàvem força al marge d`aquestes relacions però observàvem i no perdíem detall... Entre les visites habituals dels diumenges hi havia un amic del meu pare que tocava molt bé el piano i ens delectava setmanalment amb les seves incomparables intepretacions musicals. Gairebé tots els dimenges havia concert a mitja tarda al saló gran de la casa (on hi havia el piano). Després una mica de berenar i tertúlia fins les nou o les deu.

Com la casa tenia grans espais s`organitzaven molt sovint festes amb ball, sobretot per Carnestoltes, amb disfresses, i a l`estiu, revetlles al jardí. Posàvem el vell tocadiscos del meu avi que tenia un gran altaveu de fusta amb forma de trompa i la música trascendia vigorosa per tot arreu. La cosina Teresa venia gairebé tots els caps de setmana a passar-los amb nosaltres doncs tenia més o menys l`edat de les meves germanes i s`avenia molt amb elles. Buscava la companyia i l`alegria de la nostra família fugint de la tristesa i soletat de la seva...