Vaga de tramvies

Dotze anys després de la implantació de la dictadura, exactament a primers de març del 1951, es va produir la primera contestació important contra el franquisme amb una vaga de tramvies que durant més d`una setmana va alterar profundament la vida de la nostra ciutat.

A la crisi econòmica greu que el país estava sofrint i al clima de precarietat laboral que mantenia en l`atur i la misèria a gran part de la població espanyola, s`hi va afegir la disposició del Govern de pujar el preu dels bitllets dels tramvies de 0,50 cèntims de pesseta a o`70...La reacció popular a Barcelona va ser unànime i encara que les autoritats del país van voler veure la mà negra del comunisme com instigadora principal de la "moguda", en realitat la protesta era una posició generalitzada de tota una societat que es sentia oprimida, humiliada i al límit de la seva capacitat de resistència.

Durant més d`una setmana els tramvies van circular buits per la ciutat, fent el seu itinerari habitual però sense ni una sola persona, mentres els carrers anaven plens de riades de gent a peu, cap a la feina. Altres es desplaçaven en bicicleta i uns pocs privilegiats ho feien en cotxes privats però d`us colecctiu...En aquells temps jo encara estava fent batxillerat i com anava a peu a l`escola, vaig ser testimoni de tan insòlit i meravellós espectacle de solidaritat ciutadana.

La manca de coordinació entre els caps del "Movimiento", la passivitat del que era llavors governador de Barcelona que es deia Baeza Alegria, i la forta oposició d`alguns elements del propi "sindicat vertical" van enquistar la situació fins al punt de forçar una rectificació de les autoritats que finalment van desistir de la seva intenció de pujar el preu dels bitllets. Tot un èxit de la resistència popular! Aquest moviment de solidaritat només es va produir a la ciutat de Barcelona com a premonició d`altres posteriors accions de contestació i protesta...

A finals de maig vaig agafar una insolació potser perquè havia jugat moltes hores al jardí sense protecció. Em vaig enfebrar molt i el doctor quan em va visitar em va detectar un problema cardíac. La mare es va espantar molt i per estar més segura em va portar a la consulta d`un altre metge que malauradament va confirmar la malaltia. Aquest metge em va explorar el cor a través d`un electrocardiograma i una sèrie de proves que van concluir amb un diagnòstic una mica preocupant. Tenia una insuficiència cardíaca a causa del mal funcionament d`una vàlvula. La mare estava molt angoixada i plorava pels racons...Els metges reunits van arribar a la conclusió que tot això em venia com a conseqüència d`una mala operació d`amígdales que m`havien practicat quan tenia 7 anys. Deien que m`havien quedat unes restes al coll que s`havien infectat i em produien aquest mal funcionament del cor. El seu consell era que així que acabés les classes iniciés un llarg periode de repòs absolut al llit durant tres mesos sense llevar-me per res. Estava previst que després d`aquesta llarga temporada de descans em practicarien una segona operació d`amígdales per a eliminar aquests elements que m`estaven infectant la sang. Així doncs em vaig posar al llit el dia 13 de juny i no em vaig llevar fins el 18 de setembre, dia que em van operar.
Així de trist va ser el meu últim estiu a la torre. Era per a mi un autèntic suplici veure el jardí des del llit i no poder baixar-hi a jugar, passar els càlids dies d`estiu sense moure-m del llit. Vaig començar a conèixer el que era la depressió i a sentir la melancolia d`una adolescència precoç.
L`amor que m`envoltava i els llibres em van ajudar a soportar la dura prova que vaig haver de viure als onze anys. Em passava les hores dels dies llegint, molts llibres els rellegia diverses vegades. Es pot dir que aquella època d`immobilitat forçada em va servir entra altres coses per apassionar-me per la lectura.
Van passar els dies i jo vaig anar millorant ostensiblement. Quan vaig acabar el temps de repòs em van tornar a operar i sortosament, segons van dir els metges, vaig quedar totalment curada.

L`any 1946 l`Ajuntament de Barcelona ens va comunicar que dins del límit d`un any havíem de deixar la torre per expropiació forçosa ja que havien d`obrir el carrer Navas de Tolosa des de Freser fins més avall de l`avinguda Meridiana. Lògicament tot el terreny del jardí i bona part de la casa quedaven afectats. Totes les nostres il·lusions de continuar reformant i millorant la nostra estimada torre s`en van anar a l`aigua. Havíem gastat molts diners en reformar-la i era impensable

construir de nou amb el terreny que ens quedava. El pitjor va ser que la indemnització que ens van donar va resultar irrisòria i la decisió d`aquell nefast Ajuntament franquista, inapelable. Així és que sense poder exercir cap tipus d`oposició i tampoc exigir una quantitat de diners més justa, vam haver de renunciar a la nostra propietat acceptant sense remei la minsa quantitat que ens van donar per una finca de més de 1000 metres quadrats.

Curiosament, vull aclarir que abans de començar les obres, l`any 43, els pares van parlar amb l`alcalde sobre el pla urbanístic de la zona ja que volien estar segurs de si hi havia algun projecte futur que pogués afectar la nostra finca. La resposta de l`alcalde va ser contundent. Va afirmar que en aquella zona de Sant Martí no hi havia cap pla previst i que en tot cas no el veurien ni ells, ni els seus fills ni els seus néts. Amb aquesta confiança ens vam llançar a l`aventura d`iniciar les obres de remodelació d`aquell vell casalot...

Aquell estiu del 46 va ser doncs l`últim que vam passar a la torre fet que ens va produir a tots gran cotrarietat i disgust.