Anys difícils (continuació)

Aquell estiu varem llogar una casa a Palamós. Era una casa senzilla, típica de poble de pescadors que és el que era, en aquells temps, aquest poble de la Costa Brava. Tenia planta baixa i un petit jardinet al darrera. Els dormitoris estaven al primer pis. En conjunt la casa era correcta però feia olor a vell i rònec però a tots ens va semblar una meravella passar un mes prenent banys i gaudint per primera vegada de vacances a la platja. Encara que la casa estava molt neta, els mobles vells i els retrats dels avantpassats de la mestressa, que es trobaven por tots els racons de la casa, em feien una mica d`angúnia i aprensió...

Jo estava en plena crisi d`adolescència, carregada de sensacions estranyes i enyorances inexplicables. Vaig passar alguns dies que no m`adaptava i a més em sentia desplaçada doncs no tenia al·licients ni gent de la meva edat amb qui sortir i parlar...En aquells moments em vaig sentir francament malament fins a l`extrem que l`Angelina per indicació de la mare em va portar a fer una visita al metge de casa que estiuejava a Platja d`Aro. Jo havia perdut la gana i estava molt trista. Recordo que el metge va dir-nos que aquests eren els símptomes clàssics de l`enamorament. Però jo sabia que això no era exacte sinó que senzillament em sentia desorientada i fora del meu ambient.

Sortosament aquesta melangia va anar passant i vaig superar la situació com vaig poder. Em sentia bé a la platja, fent exercici, remant i nedant molt, fins a l`esgotament. L`exercici físic ha estat sempre per a mi una font d`equilibri. També em vaig refugiar en la lectura i en l`escriptura, i també passava estones jugant amb els meus nebots.

Ara penso, amb la perspectiva que dóna els pas del temps, que em sentia massa protegida i amb unes frustrades ànsies de llibertat...però objectivament cal dir que no em mancava res del que era i és essencial. En aquells moments no ho veia així i no em sentia compresa...Tenia ganes d`una altre tipus de vida. És cert que estava envoltada de molt d`amor però mancada de comunicació dins d`una família molt tancada. Potser ningú comprenia que jo tenia un altre edat i altres inquietuds que no podia ni explicar ni compartir amb ningú.

Anys difícils

Només començar el curs 51-52 va venir a l`escola un capellà escolapi a fer unes xerrades que ens van trasbalsar molt. Anavaven especialment dirigides a noies adolescents i pretenien ser orientatives per tal d`escollir camí i saber quina era la nostra vocació. Aquestes conferències per anomenar-les d`alguna manera, van provocar un autèntic daltabaix a l`escola i gairebé a totes nosaltres, sobretot per l`estil i les formes que el bon senyor va emprà. En aquells moments les reaccions varen ser molt diverses però la majoria de nosaltres va quedar amb una preocupant sensació d`angoixa, tristesa i sobretot confusió...Amb el pas del temps vaig anar veient les coses més clares i també vaig comprendre que la visió que ens va donar de l`amor i la relació de parella va ser clarament tendenciosa...pròpia d`una església grisa i repressiva. Coses de l`època!

El mateix curs, cap al mes d`abril va aparèixer per l`escola una monja nova, acabada de professar. La seva joventut i dinamisme ens van impactar molt. Ens donava la classe de literatura, ja llavors la meva assignatura preferida. Era físicament agradable i sobretot molt vital. Es va crear una aurèola de prestigi i admiració al seu voltant que va fer estralls entre les alumnes de l`escola, sobretot de batxillerat. Qui ha viscut l`ambient de les escoles religioses de l`època sap de què parlo i quins sentiments bullien dintre nostre en aquells anys adolescents de canvi, incertesa i repressió...

Així es va acabar una etapa molt important de la meva vida escolar de la que tinc bons i mals records. Va ser en aquell ambient tancat i repressiu on va despertar la meva sensibilitat, fet que em va fer sentir a estones molt feliç i pletòrica i en altres moments terriblement trista i desorientada. Vaig descobrir i conèixer l`amor i el desamor...però jo diria que encara no era massa conscient de res, més aviat vivia de sensacions...

Quant a les professores que vaig tenir al llarg del batxillerat, vull rendir un íntim homenatge d`afecte i admiració per la Dolors Meix, excel·lent persona i millor professional. Gràcies a ella vaig estimar el Llatí i en conseqüència tot el món de les Humanitats. Al principi em costava l`assignatura perquè, com ja he dit abans, la meva ment estava una mica descentrada i confusa i degut a això no treballava prou ni atenia degudament a les classes, però quan vaig dedicar el meu esforç i atenció a escoltar les meravelloses i claríssimes explicacions de la Meix vaig caure rendida a la bellesa i rigor dels textos llatins i al món clàssic en general pèrquè a més del Llatí també ens donava la classe de Grec.

Consideració a apart mereix una altra professora de molt bones qualitats didàctiques però de tarannà una mica difícil. Les seves classes eren profitoses i interessants però jo estava tota l`estona morta de por i ni gosava obrir la boca. Ens donava tota la part de Ciències, o sigui, les Matemàtiques, Física, Química i Ciències Naturals que era la seva autèntica especialitat. De totes maneres, tot el que jo sé d`aquestes assignatures li dec a ella que, com ja he dit, era molt bona transmissora de coneixements.