Inici de la meva vida a l'Institut

A finals de setembre del 76 vaig anar a veure a una amiga meva que ja feia uns quants anys era catedràtica de Ciències Naturals a l`Institut Sant Josep de Calassanç de Barcelona. Jo estava molt cansada d`exercir a l`escola privada religiosa o laica. Els horaris eren molt esgotadors, havia de donar diverses matèries i patir a vegades un direccionisme molt asfixiant.

Quan jo li vaig comunicar el meu interès i il·lusió per entrar a l`ensenyament públic em va dir que li agradaria molt que jo entrés a l`Institut però que suposava que en aquelles dates ja tindrien el quadre de professorat cobert i tancat.

Sortosament ja m`havia desprès de les dues escoles religioses per a dedicar-me exclusivament a l`assessorament pedagògic d`una escola activa que feia uns quants anys havíem creat una amiga meva que era mestra i jo. (Quan vaig acabar la carrera de Filología, vaig fer l`especialitat de Pedagogia).

Aquesta escola, ubicada al barri de Sant Martí, tenia molt bons objectius però també molts problemes com totes les escoles d`aquestes característiques en aquella època, perquè volíem fer una escola de qualitat però no teníem cap ajuda i era molt difícil sostenir-se només amb les quotes de les famílies que no cobrien ni molt menys les despeses necessàries per mantenir el perfil d`escola que nosaltres desitjàvem.

En mig de tota aquesta problemàtica, el dia 23 d`octubre, em va trucar per telèfon el cap d`estudis de l`Institut per oferir-me treball. Jo vaig acceptar immediatament i mai oblidaré el goig interior que en aquells moments vaig sentir. És evident que representava per a mi un repte que m`impressionava molt però al mateix temps m`atreia poderosamente.

Així em va començar una nova vida, el canvi que desitjava...

Els matins treballava a l`escola i a les tardes a l`Institut. El primer any va ser molt dur perquè treballava moltíssimes hores, des del matí fins les deu del vespre, però jo estava molt feliç perquè l`ambient entre els professors era magnífic. Tots érem interins i havia un clima de companyonia que jo desconeixia...

Recordant aquells primers mesos de la meva vida a l`Institut, descobreixo que allà vaig començar a gaudir del meu treball, vaig obrir-me a un cercle social més ampli i alliberador perquè vaig experimentar per primera vegada una sensació de llibertat interior que mai havia sentit i un clima de respecte per part de tothom que em resultava nou i insòlit.

Al cap de dos anys es van convocar oposicions , les vaig treure i allà em vaig quedar fins que em vaig jubilar. Vaig haver de deixar l`escola, però amb la satisfacció de que ja havia deixat de ser privada i com tantes altres havia passat a ser pública, depenent de la Generalitat.

La Revolució Ideològica dels anys seixanta

L`Octubre de 1958 va morir el Papa Pius XII i va ser escollit, contra tot pronòstic, el cardenal-patriarca de Venècia, Àngelo Roncalli que va adoptar el nom de Joan XXIII.

Aquesta elecció va commoure tota l`església perquè encara que era un desconegut per gairebé tothom, molt aviat va donar mostres de gran personalitat dins del seu tarannà de capellà de poble, humil i serè, i fins i tot una mica pagerol. És evident que va infondre aires de renovació i canvi que van anar calant de mica en mica en totes les comunitats cristianes.

Com a primera mostra de voluntat de diàleg entre l`església i el món, va convocar immediatament el Concili Vaticà II que entre altres aspectes volia fer prioritària la necessitat d`apropar el missatge evangèlic al món dels seglars, creients i no creients. També el concili va renovar molts aspectes de la litúrgia, suprimint el llatí com a llengua universal des de temps immemorial, substituint-lo per les llengües pròpies de cada poble o comunitat. Igualment va alleugerar la duresa de la penitència quaresmal en relació a l`abstinència i dejunis, va acabar amb el mal costum d`adquirir les "Butlles" que eximien als fidels dels sacrificis quaresmals... en definitiva va intentar humanitzar la fe convertint la vida cristiana no en un esclavatge sinó en una alliberació per a l`esperit.

Varen ser uns anys d`eufòria espiritual però racionalitzada.Les esglésies es varen omplir de joves amb inquietuds i ideals que buscàvem una resposta i una sortida a la immensa frustració política i social que tots estàvem patint.

Els meus anys d'Universitat

En aquells temps, com ja he dit altres vegades, no es parlava mai de política. Hi havia com una por reverencial per qualsevol tipus de debat polític. L`única cosa que havia sentit a dir és que Franco ens havia alliberat de la guerra i això sol ja l`eximia de tot error o injustícia que podia cometre...

Després vaig anar sabent que Franco no ens va salvar de cap guerra sinó que al contrari ens va empènyer a una guerra que només li interessava a ell i a uns pocs més.

Jo estava molt espantada per tots els fets de la Universitat i sobretot patia per l`esbroncada que m`esperava quan arribés a casa si és que arribava...

Aquests fets van desencadenar una sèrie d`accions repressives: tancada idefinida de la Universitat, estat d`excepció a tot el país i silenci per tot arreu. Tots callats a casa i a esperar.

Per fi, es va obrir la Universitat a primers de maig o sigui que havia estat clausurada gairebé tres mesos...amb la corresponent pèrdua de classes. Tots els estudiants fitxats vàrem haver de passar la humiliació de retractar-nos davant de les autoritats acadèmiques que es trobaven dins del Deganat per rebre" les nostres excuses". Per cert, la majoria de professors estaven d`acord amb nosaltres però els hi va tocar fer el trist paper de censors obligats...Amb aquesta absurda cerimònia es va donar per resolt el problema... de la revolta d`estudiants de l`any 56.

Els caps de la moguda van ser expedientats i expulsats a altres universitats, sobretot molts van anar a parar a La Laguna, a les Illes Canàries.

Però aquesta nova demostració de força i autoritat per part del govern no va fer més que blanquejar la situació de cara a la galeria perquè la llavor de la denúncia i contestació començava a ser ja imparable.

Aquests fets que van començar el febrer de 1956 van derivan en una tancada multitudinària d`estudiants al Paranimf amb l`objectiu d`informar-nos de la situació d`alguns companys que ja havien est

at expedientats i també per fer-nos saber la dimensió que estava prenent el moviment d`estudiants que ja s`anava estenent per altres Universitats d`Espanya i també dins del món obrer amb més o menys intensitat.

Vàrem entrar a les onze del matí al Paraninf i, quan estàvem en plena reunió, per ordre governativa, la polícia va fer acte de presència, tanc

ant les portes de la gran sala sense deixar sortir a ningú. Així quedàrem atrapats sense remei fins no sabíem quan...Jo estava morta de por perquè encara no era ben conscient d`on m`havia posat. La meva formació política era nul·la ja que aquest tema era prohibit en aquella època i jo no m`havia plantejat mai encara cap més ideologia que no fos la religiosa...Jo estava molt angoixada per no poder avisar a la meva família del que estava passant i sobretot pel que pensaria la mare (que era molt patidora)enl veure

que eren més de les dues i jo no havia tornat a casa.

Sort en vaig tenir d`un bon company que estudiava arquitectura i ell va ser el que va anar a casa meva a avisar-los de la situació i donar-los una bona dosi de tranquil·litat. L`hi vaig agrair molt el gest.

Per fi, entre les quatre i les cinc de la tarda, ens van deixar s

ortir de la sala després d`entregar cadascú de nosaltres el carnet d`estudiant el que representava quedar marcats acadèmicament, ignorant a més les conseqüències que això podia comportar.

L`any 1956 va ser especialment important ja que vaig obrir els ulls per primera vegada a la realitat política del nostre país. Fins aquest moment havia viscut indiferent al fet polític, més aviat influenciada per la doctrina que es desprenia de les classes de "Formación del espíritu nacional"...i ignorant de tantes injustícies i arbitrarietats que es cometien per tot arreu. Va ser l`any que vaig despertar i començar a ser conscient de la situació de manca de llibertat que vivíem en aquest país. A casa no es parlava mai de política i a l`escola menys. Els grans de casa havien patit tant durant la guerra que els hi quedava un fons de por i rebuig a tota implicació política. Però, de cop tot va començar a bullir a la Universitat, com a reacció a la invasió soviètica a Hongria. Amb motiu d`aquest fet que la premsa franquista naturalment va capitalitzar a favor seu, es van organitzar unes reunions a a la Universitat, lògicament clandestines, per a informar-nos dels fets i a continuació prendre posicions d`adhesió al poble hongarès, oprimit pel totalitarisme, i, finalment, treure conclusions establint paral·lelismes entre el poble hongarès i el nostre poble igualment sotmès a un règim il·legal, prepotent i autoritari.

Així va començar a la Universitat de Barcelona una època convulsa, de vagues indefinides, reunions avortades i manifestacions al carrer, brutalment reprimides per la policia. En un principi els agents no entraven a la Universitat doncs era recinte tradicionalment sagrat, però la policia franquista aviat va rebre ordres d`envair les aules i els patis, interrompre concentracions i detenir els caps de la revolta, amb el consentiment del Rector Magnífic senyor Francisco Garcia Valdecasas.

Anys difícils (continuació)

Aquell estiu varem llogar una casa a Palamós. Era una casa senzilla, típica de poble de pescadors que és el que era, en aquells temps, aquest poble de la Costa Brava. Tenia planta baixa i un petit jardinet al darrera. Els dormitoris estaven al primer pis. En conjunt la casa era correcta però feia olor a vell i rònec però a tots ens va semblar una meravella passar un mes prenent banys i gaudint per primera vegada de vacances a la platja. Encara que la casa estava molt neta, els mobles vells i els retrats dels avantpassats de la mestressa, que es trobaven por tots els racons de la casa, em feien una mica d`angúnia i aprensió...

Jo estava en plena crisi d`adolescència, carregada de sensacions estranyes i enyorances inexplicables. Vaig passar alguns dies que no m`adaptava i a més em sentia desplaçada doncs no tenia al·licients ni gent de la meva edat amb qui sortir i parlar...En aquells moments em vaig sentir francament malament fins a l`extrem que l`Angelina per indicació de la mare em va portar a fer una visita al metge de casa que estiuejava a Platja d`Aro. Jo havia perdut la gana i estava molt trista. Recordo que el metge va dir-nos que aquests eren els símptomes clàssics de l`enamorament. Però jo sabia que això no era exacte sinó que senzillament em sentia desorientada i fora del meu ambient.

Sortosament aquesta melangia va anar passant i vaig superar la situació com vaig poder. Em sentia bé a la platja, fent exercici, remant i nedant molt, fins a l`esgotament. L`exercici físic ha estat sempre per a mi una font d`equilibri. També em vaig refugiar en la lectura i en l`escriptura, i també passava estones jugant amb els meus nebots.

Ara penso, amb la perspectiva que dóna els pas del temps, que em sentia massa protegida i amb unes frustrades ànsies de llibertat...però objectivament cal dir que no em mancava res del que era i és essencial. En aquells moments no ho veia així i no em sentia compresa...Tenia ganes d`una altre tipus de vida. És cert que estava envoltada de molt d`amor però mancada de comunicació dins d`una família molt tancada. Potser ningú comprenia que jo tenia un altre edat i altres inquietuds que no podia ni explicar ni compartir amb ningú.

Anys difícils

Només començar el curs 51-52 va venir a l`escola un capellà escolapi a fer unes xerrades que ens van trasbalsar molt. Anavaven especialment dirigides a noies adolescents i pretenien ser orientatives per tal d`escollir camí i saber quina era la nostra vocació. Aquestes conferències per anomenar-les d`alguna manera, van provocar un autèntic daltabaix a l`escola i gairebé a totes nosaltres, sobretot per l`estil i les formes que el bon senyor va emprà. En aquells moments les reaccions varen ser molt diverses però la majoria de nosaltres va quedar amb una preocupant sensació d`angoixa, tristesa i sobretot confusió...Amb el pas del temps vaig anar veient les coses més clares i també vaig comprendre que la visió que ens va donar de l`amor i la relació de parella va ser clarament tendenciosa...pròpia d`una església grisa i repressiva. Coses de l`època!

El mateix curs, cap al mes d`abril va aparèixer per l`escola una monja nova, acabada de professar. La seva joventut i dinamisme ens van impactar molt. Ens donava la classe de literatura, ja llavors la meva assignatura preferida. Era físicament agradable i sobretot molt vital. Es va crear una aurèola de prestigi i admiració al seu voltant que va fer estralls entre les alumnes de l`escola, sobretot de batxillerat. Qui ha viscut l`ambient de les escoles religioses de l`època sap de què parlo i quins sentiments bullien dintre nostre en aquells anys adolescents de canvi, incertesa i repressió...

Així es va acabar una etapa molt important de la meva vida escolar de la que tinc bons i mals records. Va ser en aquell ambient tancat i repressiu on va despertar la meva sensibilitat, fet que em va fer sentir a estones molt feliç i pletòrica i en altres moments terriblement trista i desorientada. Vaig descobrir i conèixer l`amor i el desamor...però jo diria que encara no era massa conscient de res, més aviat vivia de sensacions...

Quant a les professores que vaig tenir al llarg del batxillerat, vull rendir un íntim homenatge d`afecte i admiració per la Dolors Meix, excel·lent persona i millor professional. Gràcies a ella vaig estimar el Llatí i en conseqüència tot el món de les Humanitats. Al principi em costava l`assignatura perquè, com ja he dit abans, la meva ment estava una mica descentrada i confusa i degut a això no treballava prou ni atenia degudament a les classes, però quan vaig dedicar el meu esforç i atenció a escoltar les meravelloses i claríssimes explicacions de la Meix vaig caure rendida a la bellesa i rigor dels textos llatins i al món clàssic en general pèrquè a més del Llatí també ens donava la classe de Grec.

Consideració a apart mereix una altra professora de molt bones qualitats didàctiques però de tarannà una mica difícil. Les seves classes eren profitoses i interessants però jo estava tota l`estona morta de por i ni gosava obrir la boca. Ens donava tota la part de Ciències, o sigui, les Matemàtiques, Física, Química i Ciències Naturals que era la seva autèntica especialitat. De totes maneres, tot el que jo sé d`aquestes assignatures li dec a ella que, com ja he dit, era molt bona transmissora de coneixements.

Vaga de tramvies

Dotze anys després de la implantació de la dictadura, exactament a primers de març del 1951, es va produir la primera contestació important contra el franquisme amb una vaga de tramvies que durant més d`una setmana va alterar profundament la vida de la nostra ciutat.

A la crisi econòmica greu que el país estava sofrint i al clima de precarietat laboral que mantenia en l`atur i la misèria a gran part de la població espanyola, s`hi va afegir la disposició del Govern de pujar el preu dels bitllets dels tramvies de 0,50 cèntims de pesseta a o`70...La reacció popular a Barcelona va ser unànime i encara que les autoritats del país van voler veure la mà negra del comunisme com instigadora principal de la "moguda", en realitat la protesta era una posició generalitzada de tota una societat que es sentia oprimida, humiliada i al límit de la seva capacitat de resistència.

Durant més d`una setmana els tramvies van circular buits per la ciutat, fent el seu itinerari habitual però sense ni una sola persona, mentres els carrers anaven plens de riades de gent a peu, cap a la feina. Altres es desplaçaven en bicicleta i uns pocs privilegiats ho feien en cotxes privats però d`us colecctiu...En aquells temps jo encara estava fent batxillerat i com anava a peu a l`escola, vaig ser testimoni de tan insòlit i meravellós espectacle de solidaritat ciutadana.

La manca de coordinació entre els caps del "Movimiento", la passivitat del que era llavors governador de Barcelona que es deia Baeza Alegria, i la forta oposició d`alguns elements del propi "sindicat vertical" van enquistar la situació fins al punt de forçar una rectificació de les autoritats que finalment van desistir de la seva intenció de pujar el preu dels bitllets. Tot un èxit de la resistència popular! Aquest moviment de solidaritat només es va produir a la ciutat de Barcelona com a premonició d`altres posteriors accions de contestació i protesta...

A finals de maig vaig agafar una insolació potser perquè havia jugat moltes hores al jardí sense protecció. Em vaig enfebrar molt i el doctor quan em va visitar em va detectar un problema cardíac. La mare es va espantar molt i per estar més segura em va portar a la consulta d`un altre metge que malauradament va confirmar la malaltia. Aquest metge em va explorar el cor a través d`un electrocardiograma i una sèrie de proves que van concluir amb un diagnòstic una mica preocupant. Tenia una insuficiència cardíaca a causa del mal funcionament d`una vàlvula. La mare estava molt angoixada i plorava pels racons...Els metges reunits van arribar a la conclusió que tot això em venia com a conseqüència d`una mala operació d`amígdales que m`havien practicat quan tenia 7 anys. Deien que m`havien quedat unes restes al coll que s`havien infectat i em produien aquest mal funcionament del cor. El seu consell era que així que acabés les classes iniciés un llarg periode de repòs absolut al llit durant tres mesos sense llevar-me per res. Estava previst que després d`aquesta llarga temporada de descans em practicarien una segona operació d`amígdales per a eliminar aquests elements que m`estaven infectant la sang. Així doncs em vaig posar al llit el dia 13 de juny i no em vaig llevar fins el 18 de setembre, dia que em van operar.
Així de trist va ser el meu últim estiu a la torre. Era per a mi un autèntic suplici veure el jardí des del llit i no poder baixar-hi a jugar, passar els càlids dies d`estiu sense moure-m del llit. Vaig començar a conèixer el que era la depressió i a sentir la melancolia d`una adolescència precoç.
L`amor que m`envoltava i els llibres em van ajudar a soportar la dura prova que vaig haver de viure als onze anys. Em passava les hores dels dies llegint, molts llibres els rellegia diverses vegades. Es pot dir que aquella època d`immobilitat forçada em va servir entra altres coses per apassionar-me per la lectura.
Van passar els dies i jo vaig anar millorant ostensiblement. Quan vaig acabar el temps de repòs em van tornar a operar i sortosament, segons van dir els metges, vaig quedar totalment curada.

L`any 1946 l`Ajuntament de Barcelona ens va comunicar que dins del límit d`un any havíem de deixar la torre per expropiació forçosa ja que havien d`obrir el carrer Navas de Tolosa des de Freser fins més avall de l`avinguda Meridiana. Lògicament tot el terreny del jardí i bona part de la casa quedaven afectats. Totes les nostres il·lusions de continuar reformant i millorant la nostra estimada torre s`en van anar a l`aigua. Havíem gastat molts diners en reformar-la i era impensable

construir de nou amb el terreny que ens quedava. El pitjor va ser que la indemnització que ens van donar va resultar irrisòria i la decisió d`aquell nefast Ajuntament franquista, inapelable. Així és que sense poder exercir cap tipus d`oposició i tampoc exigir una quantitat de diners més justa, vam haver de renunciar a la nostra propietat acceptant sense remei la minsa quantitat que ens van donar per una finca de més de 1000 metres quadrats.

Curiosament, vull aclarir que abans de començar les obres, l`any 43, els pares van parlar amb l`alcalde sobre el pla urbanístic de la zona ja que volien estar segurs de si hi havia algun projecte futur que pogués afectar la nostra finca. La resposta de l`alcalde va ser contundent. Va afirmar que en aquella zona de Sant Martí no hi havia cap pla previst i que en tot cas no el veurien ni ells, ni els seus fills ni els seus néts. Amb aquesta confiança ens vam llançar a l`aventura d`iniciar les obres de remodelació d`aquell vell casalot...

Aquell estiu del 46 va ser doncs l`últim que vam passar a la torre fet que ens va produir a tots gran cotrarietat i disgust.

MEMÒRIES: LA PÈRDUA...Barcelona, 19 de juli...

MEMÒRIES: LA PÈRDUA...
















Barcelona, 19 de juli...: LA PÈRDUA... Barcelona, 19 de juliol del 1936 Tot va començar aquell 21 de maig, encara que això no és ben bé exact...