L`any 1946 l`Ajuntament de Barcelona ens va comunicar que dins del límit d`un any havíem de deixar la torre per expropiació forçosa ja que havien d`obrir el carrer Navas de Tolosa des de Freser fins més avall de l`avinguda Meridiana. Lògicament tot el terreny del jardí i bona part de la casa quedaven afectats. Totes les nostres il·lusions de continuar reformant i millorant la nostra estimada torre s`en van anar a l`aigua. Havíem gastat molts diners en reformar-la i era impensable

construir de nou amb el terreny que ens quedava. El pitjor va ser que la indemnització que ens van donar va resultar irrisòria i la decisió d`aquell nefast Ajuntament franquista, inapelable. Així és que sense poder exercir cap tipus d`oposició i tampoc exigir una quantitat de diners més justa, vam haver de renunciar a la nostra propietat acceptant sense remei la minsa quantitat que ens van donar per una finca de més de 1000 metres quadrats.

Curiosament, vull aclarir que abans de començar les obres, l`any 43, els pares van parlar amb l`alcalde sobre el pla urbanístic de la zona ja que volien estar segurs de si hi havia algun projecte futur que pogués afectar la nostra finca. La resposta de l`alcalde va ser contundent. Va afirmar que en aquella zona de Sant Martí no hi havia cap pla previst i que en tot cas no el veurien ni ells, ni els seus fills ni els seus néts. Amb aquesta confiança ens vam llançar a l`aventura d`iniciar les obres de remodelació d`aquell vell casalot...

Aquell estiu del 46 va ser doncs l`últim que vam passar a la torre fet que ens va produir a tots gran cotrarietat i disgust.