La Revolució Ideològica dels anys seixanta

L`Octubre de 1958 va morir el Papa Pius XII i va ser escollit, contra tot pronòstic, el cardenal-patriarca de Venècia, Àngelo Roncalli que va adoptar el nom de Joan XXIII.

Aquesta elecció va commoure tota l`església perquè encara que era un desconegut per gairebé tothom, molt aviat va donar mostres de gran personalitat dins del seu tarannà de capellà de poble, humil i serè, i fins i tot una mica pagerol. És evident que va infondre aires de renovació i canvi que van anar calant de mica en mica en totes les comunitats cristianes.

Com a primera mostra de voluntat de diàleg entre l`església i el món, va convocar immediatament el Concili Vaticà II que entre altres aspectes volia fer prioritària la necessitat d`apropar el missatge evangèlic al món dels seglars, creients i no creients. També el concili va renovar molts aspectes de la litúrgia, suprimint el llatí com a llengua universal des de temps immemorial, substituint-lo per les llengües pròpies de cada poble o comunitat. Igualment va alleugerar la duresa de la penitència quaresmal en relació a l`abstinència i dejunis, va acabar amb el mal costum d`adquirir les "Butlles" que eximien als fidels dels sacrificis quaresmals... en definitiva va intentar humanitzar la fe convertint la vida cristiana no en un esclavatge sinó en una alliberació per a l`esperit.

Varen ser uns anys d`eufòria espiritual però racionalitzada.Les esglésies es varen omplir de joves amb inquietuds i ideals que buscàvem una resposta i una sortida a la immensa frustració política i social que tots estàvem patint.

Els meus anys d'Universitat

En aquells temps, com ja he dit altres vegades, no es parlava mai de política. Hi havia com una por reverencial per qualsevol tipus de debat polític. L`única cosa que havia sentit a dir és que Franco ens havia alliberat de la guerra i això sol ja l`eximia de tot error o injustícia que podia cometre...

Després vaig anar sabent que Franco no ens va salvar de cap guerra sinó que al contrari ens va empènyer a una guerra que només li interessava a ell i a uns pocs més.

Jo estava molt espantada per tots els fets de la Universitat i sobretot patia per l`esbroncada que m`esperava quan arribés a casa si és que arribava...

Aquests fets van desencadenar una sèrie d`accions repressives: tancada idefinida de la Universitat, estat d`excepció a tot el país i silenci per tot arreu. Tots callats a casa i a esperar.

Per fi, es va obrir la Universitat a primers de maig o sigui que havia estat clausurada gairebé tres mesos...amb la corresponent pèrdua de classes. Tots els estudiants fitxats vàrem haver de passar la humiliació de retractar-nos davant de les autoritats acadèmiques que es trobaven dins del Deganat per rebre" les nostres excuses". Per cert, la majoria de professors estaven d`acord amb nosaltres però els hi va tocar fer el trist paper de censors obligats...Amb aquesta absurda cerimònia es va donar per resolt el problema... de la revolta d`estudiants de l`any 56.

Els caps de la moguda van ser expedientats i expulsats a altres universitats, sobretot molts van anar a parar a La Laguna, a les Illes Canàries.

Però aquesta nova demostració de força i autoritat per part del govern no va fer més que blanquejar la situació de cara a la galeria perquè la llavor de la denúncia i contestació començava a ser ja imparable.