LA PÈRDUA...

Barcelona, 19 de juliol del 1936

Tot va començar aquell 21 de maig, encara que això no és ben bé exacte. Potser ja feia temps que la seva salut i sobretot el seu ànim havien decaigut ostensiblement. Semblava, encara que jo no ho volia acceptar, que la vida li pesava i havia perdut l`ànim i les ganes de viure. El seu caràcter ingenu i propens a il.lusionar-se per moltes coses havia donat pas a un estrany distanciament de les persones i les situacions. El món, la família, tan important per a ella, la quotidianitat, l`havien decebut profundament. Havia perdut l`interès per les coses, fins i tot per la música i l`òpera que havien estat la seva gran afició. Jo no sabia comprendre la seva indiferència i em resultava tan estrany tot que no vaig ser capaç d`interpretar el seu decaïment i pessimisme amb la claredat d`ara.
No vaig aturar-me a pensar el que li passava, l`afecte i el diàleg que necessitava i que ningú i jo tampoc, li vam saber donar.
L`Angelina havia estat persona molt innocent, comunicativa i generosa. Al seu costat tothom s`hi sentia bé. Era alegre i molt divertida. Jo havia viatjat amb ella varies vegades i conservo d`aquests viatges un record incomparable.
Ara que ella, dissortadament, no hi és , sento amb dolor la seva absència i la meva incapacitat de reacció en aquells moments darrers de la seva vida. No és la primera vegada que em passa i em temo que tampoc serà la darrera...Tinc tendència a reaccionar amb retard davant dels esdeveniments imprevistos. M`ha passat gairebé sempre en coses sense importància i malauradament en situacions més greus. Després de les pèrdues més sentides de la meva vida, he obert els ulls sempre en retard, sense captar en el seu moment la gravetat i la imminència d`un fet que per a tothom potser era irreversible.
El sentiment de pèrdua per a mi ha estat més greu ja que era la meva germana gran i degut a la diferència d`edat (era divuit anys més gran que jo) la vaig veure sempre com una segona mare.
L`Angelina que jo recordo des de petita era el d`una persona alegre, espontània, molt apassionada i molt familiar. La guerra li va partir la joventut (tenia divuit anys quan es va produir el cop d`estat). Li va tocar passar totat classe de perills, carències i privacions en mig d`una tristesa i una por constants a causa de la inseguretat que es vivia als carrers de Barcelona i l`ansietat i angoixa que hi havia per tot arreu. Treballava en unes Galeries d`Art que hi havia a la Plaça Reial i això li comportava a vegades haver de fer quatre viatges a peu des del treball fins a la Plaça de la Sagrada Família on vivíem. En aquests trajectes, a vegades, havia passat de tot: sirenes que anunciaven un bombardeix imminent, la visió de cossos ferits i mutilats per terra, esglésies cremades i profanades, i altres coses que no va explicar mai...
Jo, això no ho vaig viure però ho he sentit explicar moltes vegades ja que l`impacte de la guerra va ser molt fort per a molta gent i també per a la meva família.
El fet de la mort sobtada de l`Angelina em va colpejar molt fort i em va provocar un desig gairebé irrefrenable de començar a escriure aquestes memòries.
Així vaig iniciar la història de la família basantme en un principi en els relats dels meus pares i germans grans i després alliberant-me cronològicament dels més remots records i vivències de la meva existència. En aquest blog seleccionaré alguns passatges que em semblen més interessants per la seva projecció social.
Tornant als fets referents als terribles anys que va durar la guerra i que m`han explicat els grans de casa, sé que es vivia amb una angoixa constant. El meu pare treballava de xofer i anava amunt i avall, fent serveis i procurant portar una mica de menjar a casa perquè encara que sembli mentida no n`hi havia a les botigues i només s`en trobava a les cases de pagès. Els pagesos eren els únics que disposaven de queviures i a vegades els venien, per cert, a canvi d`objectes d`or o argent perquè no volien diners dels que circulaven a l`època.
La mare no sortia gaire de casa perquè tenia prou feina amb tanta gent per cuidar però la tieta Lola, germana de la mare, ho feia molt sovint per anar a les poques botigues que hi havia obertes a fer llargues cues que a vegades començaven a la matinada, per aconseguir el que fos per a alimentar tanta gent com hi havia a casa. També ella va passar fred, gana, incomoditats i perills de tota mena. El transport públic funcionava molt malament i moltes vegades li tocava venir a peu des de molt lluny. Alguna vegada, si hi havia sort, algun camió al veure-la carregada parava i la portava cap a casa, o a prop de casa.
Quan per fi, va acabar la guerra (gener del 39), es va iniciar una llarga temporada de dificultats de tot ordre. El meu pare es va quedar sense feina. Havia treballat a la casa Citröen fins uns dies abans de començar la guerra. Aquesta empresa, al pressentir que venia un daltabaix, va tancar portes i es va traslladar a París. Després quan a principis dels anys 40 van tornar a obrir la fàbrica a Barcelona no el van readmetre a causa de l`edat... Així va començar per a ell un llarg camí de decepcions i sofriments ja que amb el seu temperament tan dinàmic li va ser gran motiu de depressió trobar-se sense cap feina estable tenint encara tanta energia i disposició com va demostrar fins l`últim moment de la seva vida. El seu món havia estat sempre el dels cotxes ja que sempre, poc o molt, s`havia mogut en aquest àmbit però en la postguerra li va tocar agafar algunes representacions com a única solució laboral.
Van ser anys molt difícils sobretot per als adults de casa. Sento doncs dins meu un agraïment molt profund a tots els membres de la meva família que tant es van sacrificar i lluitar per tirar endavant en aquells terribles anys de guerra i postguerra. El sacrifici de tots va fer possible que el meu germà i jo (els més petits) poguéssim estudiar, cosa que els altres germans no van poder fer. No vull dir amb això que tots ho desitgessin, però em costa que alguna germana volia estudiar i tenia facultats per fer-ho i no li va ser possible degut a les circumstàncies. Ara penso que aquest fet va condicionar i frustrar greument la seva vida.
Sortosament l`Angelina, ja de gran, va estudiar la carrera d`infermera i va treballar a la Clínica de Santa Madrona amb molta entrega i dedicació fins que es va jubilar. Aquesta professió, segons ella sempre deia, la va realitzar plenament.
Un bon dia es va presentar al pis de la Sagrada Família un amic dels meus pares. Aquest senyor ja estava jubilat però, de jove, havia anat embarcat amb el meu avi, que era marí del cos de cartògrafs, i per tant, coneixia els meus pares des de feia molts anys. Vivia en una torre al barri del Guinardo amb la seva família. Portava un petit gosset blanc i negre que feia pocs dies havia nascut. Li deien Duqui i era fill d`una gossa que ells tenien. Nosaltres havíem decidit canviar-nos de pis i anar a viure a una torre que havia estat dels meus avis materns i que estava situada al barri de Sant Martí, exactament en la confluència dels carrers Freser i Navas de Tolosa.
Havíem començat a fer obres de reforma i acondicionament del pis principal de la casa i també del jardí i l`hort de la finca amb la intenció d`anar a viure-hi quan més aviat millor. És per aquest motiu que aquest amic nostre ens va venir a regalar el gos perquè semblava imprescindible per a una torre tenir un gos com element de vigilància i protecció.
Abans de traslladar-nos a viure a la casa nova anàvem cada diumenge a passar el dia a la torre per vigilar les obres i ademés per dinar tots junts a l`aire lliure. Hi anàvem a peu des de la sagrada Família perquè portàvem el gos lligat i amb ell no podíem pujar al tramvia. Per a mi, aquesta sortida era una festa.
Així és com el Duqui va començar a formar part de la nostra família i a ser el meu millor amic i aliat.

Ens vam traslladar a viure a la torre l`abril del 43. Els obrers havien deixat el pis més o menys habitable encara que no acabat del tot. La tieta Lola es cuidava molt del gos i ademés li preparava els menjars que no eren pas exquisits sinó propis de la postguerra, a base de farinetes, moniatos i la resta dels nostres plats. Aquell gos no tenis manies, s`ho menjava tot. Tret de la tieta Lola i jo, i una mica el meu pare, els demés passàven molt del gos, és a dir, no jugaven amb ell, ni li parlaven ni li feien moixaines, però ell estimava molt a tots encara que també li agradava molt fugir de casa i anar pèr les "seves". Encara que teníem un jardí molt gran es veu que no en tenia prou per córrer i experimentar. Quan les meves germanes anaven a treballar, les acompanyava al tramvia i aprofitava per a fer un vol tot sol. Aquestes sortides les feia totes les tardes i tornava cap al vespre, no fallava mai, però algun dia s`havia retardat massa i el meu pare l`esperava molt enfadat. Ell entrava a casa amb la cua baixa i com molt penedit. Però, reincidia, aprofitant qualsevol descuit o bé la sortida o entrada d`algú per escapolir.se per la reixa del jardí. Tenia com una mania de sortir cap al carrer i sempre anava en la mateixa direcció, carrer Navas de Tolosa amunt que tot era un camp sense cases, i encara que el cridessis es girava i ens mirava però continuava el seu camí sense parar.

Els moments realment èpics de la nostra vida amb el Duqui era quan ens disposàvem a banyar-lo. No li agradava massa l`aigua. Un cop per setmana, generalment els diumenges al matí, dos o tres voluntaris entre els que no fallàvem mai el pare, la tieta i jo banyàvem el gos. Ho fèiem al pati gran de la casa, el meu pare o la tieta agafaven la mànega de regar, un intentava mantenir-lo quiet i un altre l`ensabonava com podia. El gos es movia i no parava de saltar i bellugar-se. Per tant. menys el que aguantava la mànega, els altres acabàvem tots mullats i el gos sense esbandir...Era un episodi que recordo amb molta tendresa i que es repetia setmanalment.

L`estiu del 43 va ser el primer que vam passar a la torre. Jo era molt feliç perquè m`agradava tenir tant d`espai per jugar i córrer amunt i avall. Van instal.lar unes gronxadores al jardí i gaudia de valent enlairant-me temeràriament i davallant a gran velocitat malgrat els crits de la mare. El meu germà tenia una bicicleta ja vella de color blau. Jo, no en tenia, doncs la que portava per la plaça de la Sagrada Família que tampoc era meva, sinó heretada del meu germà, m`havia quedat petita però agafava sempre que podia la d`ell, i com no em deixaven sortir del recinte del jardí, em passava les hores fent el mateix camí d`anada i tornada des de la casa fins la reixa del jardí i al contrari. Jo m`ho passava molt bé i no parava quieta. També m`agradava molt enfilar-me als arbres, sobretot a les figueres on sempre trobava un tronc prou ample que em servia de seient. Així hi passava llargues estones llegint i, fins i tot, fent deures de l`escola.

Teníem tres figueres que feien fruits molt bons. Jo vaig aprendre a collir les figues amb una canya molt alta que havia preparat el pagès que ens cuidava els conreus. Vam sembrar tota classe de verdures, patates i també vam plantar arbres fruiters. També ens van costruir un galliner molt gran per criar gallines. En vam arribar a tenir més de dotze i un gall que les feia creure i dominava a totes.

Tota aquest ànsia per sembrar, conreuar la terra i criar aus i conills té una clara explicació si tenim en compte la gana i la privació d`aliments que s`havia patit durant els tres anys de guerra i els tres o quatre següents. Hi havia una obsessió pel menjar i una gran por d`emmalaltir a causa d`anèmia o desnutrició. Pensem que la tuberculosi era una amenaça i una malaltia incurable que havia fet grans estralls entre la joventut des de feia molts anys.

Així doncs era ben raonable el panic que aquesta malaltia, altament contagiosa, produia a les famílies.

Qui poguera cada dia
mudar l`ànima i la pell,
per a ésser sempre novell
i oblidar la melangia
del temps nou i el record vell!
Cada dia, flor novella
dins d`un món renovellat.
I el cor infantilitzat,
ardit per la meravella
d`un glatir sense pecat.

ANHEL - Bernat Artola

Al mes de setembre de 1943 em van matricular a un altre escola (abans, quan vivíem a la plaça de la Sagrada Família, havia anat a les monges Dominiques). Aquesta nova escola era de monges escolàpies i estava més o menys a prop de la torre. Em van situar en una classe que en aquella època li deien preparatori però que equivalia a la que ara diem primària. Allà m`hi vaig quedar fins acabar el batxillerat. D`aquesta escola vaig sortir per anar a la Universitat deixant enrera un cúmul de records i vivències bones i dolentes: coses prositives, alguna frustració, moments exultants i altres de molta tristesa...

De la nostra estada a la torre en tinc molts bons records sobretot dels dies i les nits d`estiu. No era tan agradable per a les meves germanes perquè les tres grans treballaven i havien de fer quatre viatges diaris per anar i tornar de casa al treball i això els hi resultava molt pesat i més tenint en compte que la torre en aquella època quedava força allunyada del centre i els medis de transport eren molt deficients. El meu germà i jo, com anàvem a escola, passàvem els tres mesos d`estiu de vacances, però elles, apart dels diumenges no tenien més que dues o tres setmanes de vacances durant l`any. Malgrat això, crec que tenim molts bon records col.lectius de la nostra estada a la torre, malauradament tan breu.

Els diumenges ens reuníem molta gent a dinar i a les tardes rebíem la visita de parents i amics que venien a casa per a respirar bons aires, gaudir de la natura, parlar, jugar i sentir música...El meu germà i jo quedàvem força al marge d`aquestes relacions però observàvem i no perdíem detall... Entre les visites habituals dels diumenges hi havia un amic del meu pare que tocava molt bé el piano i ens delectava setmanalment amb les seves incomparables intepretacions musicals. Gairebé tots els dimenges havia concert a mitja tarda al saló gran de la casa (on hi havia el piano). Després una mica de berenar i tertúlia fins les nou o les deu.

Com la casa tenia grans espais s`organitzaven molt sovint festes amb ball, sobretot per Carnestoltes, amb disfresses, i a l`estiu, revetlles al jardí. Posàvem el vell tocadiscos del meu avi que tenia un gran altaveu de fusta amb forma de trompa i la música trascendia vigorosa per tot arreu. La cosina Teresa venia gairebé tots els caps de setmana a passar-los amb nosaltres doncs tenia més o menys l`edat de les meves germanes i s`avenia molt amb elles. Buscava la companyia i l`alegria de la nostra família fugint de la tristesa i soletat de la seva...