LA VERDADERA HISTÒRIA DELS INICIS DE L’ESCOLA TABOR
Aquest estiu va venir a les meves mans un llibret titulat, “Història de l’Escola Tabor” publicat el passat 2018 amb motiu del seu cinquanta aniversari.
Quan el vaig fullejar em va causar gran estranyesa la versió dels fets i dels personatges que figuren en el llibre com iniciadors del projecte educatiu TABOR.
Fet aquest preàmbul, passo a continuació a explicar la verdadera història de l’Escola Tabor.
L’inici d’aquesta escola va ser a la tardor de l’any 1964 en un pis de lloguer, propietat de la meva família, situat al carrer Navas de Tolosa 324. En un principi pretenia ser només un local bàsicament dedicat a preparar a noies treballadores que desitjaven rebre classes dels cursos bàsics de batxillerat, previs i necessaris per poder accedir a l’Escola d’Infermeres. És a dir respondre a una necessitat social del nostre barri.
Aviat s’hi va afegir altra tipus d’alumnat de diferent sexe però que tenia un objectiu comú: adquirir una cultura general bàsica que per diverses raons no havien pogut rebre en el seu moment.
Les iniciadores d’aquest projecte varen ser: Montserrat Llupià, que estava estudiant Magisteri i jo mateixa, Mercè Ferrando Crexans, llicenciada en Filologia Romànica.
Aquestes classes es donaven de 7 a 9 del vespre. Per la branca de Ciències vam haver de buscar una persona qualificada en aquestes matèries. Vam trobar una excel·lent professora que es deia Esperanza del Barrio que impartia Matemàtiques, Ciències Naturals, Física i Química. De la branca de Lletres em vaig encarregar jo.
Així va funcionar aquesta escola nocturna durant un any. L’escola encara no tenia nom.
No teníem cap ajuda social de cap tipus i per tant les noies pagaven el que bonament podien d’acord amb els seus ingressos i possibilitats.
A partir del curs següent, 1965-1966, l’activitat escolar es va anar ampliant i, a petició d’alguns pares del barri, vam acollir uns pocs alumnes de preescolar i Primària, en horari lectiu normal, o sigui, de matí i tarda. Per aquest motiu es van incorporar noves mestres, a jornada completa, Àfrica Domínguez i a mitja jornada, Carme Argimon, donat que aquesta estava encara estudiant Magisteri.
Jo dedicava a l’escola algunes hores que em quedaven lliures doncs donava classes de batxillerat a diferents centres de Barcelona i de Granollers, i al mateix temps estudiava a la Universitat una segona Llicenciatura, en aquest cas en Pedagogia.
El curs següent, 1966-67 l’Escola va començar a tenir nom. Vam decidir anomenar-la Escola Tabor, nom de clara referència bíblica (segons l’Evangeli, a la muntanya Tabor va tenir lloc la Transfiguració de Jesús amb presència de tres dels seus deixebles). Això pot fer pensar a la persona que llegeixi aquesta història que era una escola confessional. No. Res més lluny de la veritat. Des d’un principi va ser una escola laica perquè sempre vam tenir ben clar les iniciadores del projecte educatiu Tabor que en el nostre programa no hi havia d’existir cap tipus d’adoctrinament ni religiós ni polític. Enteníem abans i ara que la opció religiosa és missió exclusiva de les famílies. La Opció política ja era més complexe ja que en aquella època les opinions polítiques existien però estaven soterrades…
La referència bíblica del nom Tabor, sens dubte, respon a la cultura religiosa que portàvem incorporada, millor dit incrustada, les fundadores de l’Escola com moltes altres escoles i molta gent del nostre entorn.
Vam eliminar les classes nocturnes i ens vam començar a dedicar exclusivament a Preescolar i Primària. Per aquest motiu es van incorporar nous mestres: Elena Plaza i Montserrat Serra. L’alumnat havia augmentat considerablement i ja no podíem admetre a ningú més.
La Montse Llupià va haver de deixar l’escola perquè com encara estava estudiant magisteri tenia incompatibilitat d’horaris i anava massa estressada amb els estudis i el treball ja que havia començat a estudiar ja de gran.
En aquesta època es va incorporar com alumna una de les meves nebodes la Núria Mercadé Ferrando per fer els dos darrers cursos de Parvulari i el primer de Primària.
Hi havia dues classes plenes i ens vam haver de replantejar la situació. Calia ampliar l’escola i com ja he dit que la casa era propietat de la meva família vam decidir construir quan fos possible tota una nova planta. Això va ser possible perquè la casa nomes tenia planta baixa i un pis d’alçada.
De fet l’Octubre del 1968 consta com el moment fundacional de l’Escola Tabor ja que teníem dues aules de preescolar i una de primària i ens proposàvem continuar cada any un curs més.
Va ser aquest curs quan es va incorporar al nostre projecte la Núria Terradellas que es va presentar a l’escola per demanar feina o bé a preguntar-me si sabíem d’algun treball .Aquesta noia havia estat alumna meva durant el curs 1964-1965 que jo havia donat classe al Col·legi de les Germanes Carmelites de Ripoll. Venia a estudiar a Barcelona i desitjava compaginar l’estudi amb unes hores de treball. Es va quedar amb nosaltres durant els anys de la seva carrera. Va exercir durant alguns anys com a coordinadora de Parvulari.
Per iniciar les obres d’ampliació vam haver de demanar un préstec a la Caixa que ens el van concedir gràcies a les gestions que va fer un amic meu que treballava en aquesta entitat.
Es van planificar quatres aules ben espaioses per dedicar-les als cursos de preescolar més els lavabos necessaris. El pis de baix es va dedicar exclusivament a despatx, cuina, menjador i un altre lavabo.
El 17 de juny de 1969 van començar les obres d’ampliació de l’escola. Durant aquest curs vam entrar en contacte amb l’Escola de mestres Rosa Sensat” i també assistir tots els que vam poder als cursos d’hivern i sobretot a l’Escola d’estiu dedicada com ja es sabut a la formació de mestres. L’estiu de 1968 va ser la primera escola d’estiu a la que vàrem assistir i ens van meravellar les conferències i lliçons magistrals que vam rebre. Va ser una experiència meravellosa que sempre recordaré i que va animar la nostra vocació i entusiasme. Inoblidables les xerrades de la Marta Mata, Pilar Benejam, Maria Antònia Canals, i molts altres.
En aquells moments heroics encara era una escola privada com totes les del grup “Rosa Sensat” però ja amb un ideari pedagògic i social que vam anar perfilant entre tot l’equip. La escola era lògicament deficitària, perquè els pares pagaven les quotes segons les seves possibilitats econòmiques. Vull destacar aquí l’entrega incondicional de l’Àfrica Domínguez que els dos primers anys de treballar a l’escola va renunciar a cobrar cap tipus de sou i a més per reduir despeses es va oferir durant cert temps a fer la neteja de l’escola.
Igualment vull remarcar que des del moment que vam iniciar el servei de mitja pensió pels alumnes, part de la meva família, concretament la meva germana Angelina es va prestar a cuinar alguns plats que la tieta Lola s’encarregava de servir a domicili… Després ja vam contractar a una persona que es va ocupar de cuinar baix el control d’un metge dietista que era pare d’alumnes nostres i que programava per setmanes els menús més adients.
El primer any de funcionament de l’escola ampliada teníem quatre aules dedicades a preescolar ja que encara teníem un grup de 2 anys, més un curs de primer de primària. Cada grup de preescolar tenia un nom de muntanya: de dos a tres anys (Tavertet) de tres a quatre (Cadí) de quatre a cinc (Canigó) de cinc a sis (Puigmal).
El curs següent vam suprimir el grup de dos anys per poder donar continuïtat a la primària.
En aquest curs i successius van entrar a treballar a l’Escola quatre noves mestres: Cinta Viladrich, Mercè Valls, Maria Josep Vilallonga i Maria Ballabriga. També va estar una breu temporada a l’Escola durant una mesos una altra neboda meva, l’Anna Mercadé Ferrando que compaginava unes hores de treball amb els estudis universitaris que estava cursant.
Quan va fer falta més espai va ser precís buscar un nou local el més a prop possible i per sort el vam trobar al Passatge Oliva. Es tractava d’una torre antiga que necessitava un cert treball de restauració i condicionament, cosa que es va fer, lògicament, durant l’estiu. Tenia planta baixa i pis, i davant de la casa un ampli jardí molt abandonat però dotat d’un magnífic arbre que ens oferia cada temporada unes precioses magnòlies. A més d’aquest arbre quedava un gran espai per jugar i fer esport. Realment va ser una bona troballa.
Allà hi vam poder ubicar sense problemes a través dels anys els vuit cursos de primària.
Per cobrir les diferents classes de Primària van entrar a treballar nous mestres: Neus Ollé, Joan Busquets, Pere Montaner, Miquel Queralt, Roser Rocamora, Angelina Estany, Maite Subirà, Jordi Roca. No em voldria deixar a cap dels companys amb qui vaig treballar. Per fer-se càrrec d’activitats complementàries com Educació Física, Expressió Corporal, Expressió Musical i Assistència al menjador, es van incorporar a l’equip, Josep Maria Gurt, Josep Maria Riera, Xavier Izaguirre, Teresa Malagarriga i Glòria Mercadé Ferrando. Alguns que no he anomenat van estar només un curs. Aquest va ser el cas de l’Àngels Viladés i l’Emília Miró de les que per diferents raons no guardo gens bon record. Sense voler jutjar-les crec que no van encaixar gens dintre del nostre projecte.
L’any 1974 van començar les desercions. El setembre ens va deixar l’Àfrica Domínguez que portava ja nou anys amb nosaltres per anar a treballar a una Escola Municipal, exactament a l’Escola Bàrkeno que està situada a la Zona franca. L’any següent, 1975 va marxar la Núria Terradellas perquè havia trobat feina de logopeda que és la seva especialitat a prop del seu poble, Ripoll.
Jo, Mercè Ferrando vaig continuar a l’Escola donant les classes de Llengües dels darrers cursos de primària però vaig deixar la direcció pedagògica que havia exercit des del principi.
L’any 1976 vaig entrar a treballar com PNN (professora no numerària) a l’Institut Sant Josep de Calassanç (avui, Moisès Brogi) i encara vaig compaginar les classes de l’Institut amb les de l’Escola durant dos cursos, fins que el juliol de 1978 vaig aprovar les oposicions com a professora de Llengua i Literatura Castellana i llavors em vaig desvincular totalment de la meva estimada Escola Tabor.
Si he de ser sincera, a través del curs 1974-1975 vaig anar comprenent i assimilant de mica en mica que la meva presència a l'escola havia arribat al seu fi, i donat que l’escola ja estava encarrilada i hi havia un equip pedagògic molt preparat i compromès, era el meu moment d’iniciar una altra etapa més aviat centrada en l’ensenyament secundari. Emocionalment necessitava el canvi i professionalment, també. Tot aquest canvi de rumb es va acabar de madurar durant l’estiu del 1975 en una llarga estada a París quan vaig fer un curs de Literatura francesa contemporània a la Sorbonne.
Vaig estar en contacte amb l’Escola però des de fora. Un dels fundadors, l’Albert Gassol va continuar uns anys més patint els problemes econòmics propis de tota escola privada amb ideals pedagògics, no lucratius, dedicant moltes hores i esforç fins que es va aconseguir entrar en el grup anomenat CEPEC i així va començar a ser, feliçment, Escola Pública que era el nostre Ideal des del principi.
Una cosa que em va sorprendre i doldre molt és el fet de que quan jo vaig deixar definitivament l’escola no em van permetre recollir algun mobiliari de despatx que m’havien regalat els meus pares i altres familiars quan vàrem inaugurar l’escola, així com objectes esportius i molts llibres de la meva especialitat que jo tenia en gran estima, adduint que donat que l’escola havia iniciat el procés per arribar a ser pública, no es podia tocar res del que hi havia. Em vaig quedar molt estranyada i encara ara no sé si era veritat o bé era invenció de la persona que m’ho va dir que en aquells moments figurava molt dintre de la direcció. I per això encara em va doldre més. No dic el seu nom però recordo perfectament qui va ser.
Actualment l’Escola està ubicada al carrer Cartagena entre Mallorca i Provença, crec que en un espai de propietat municipal i fa dos anys em vaig assabentar de que es celebrava el cinquantenari de la fundació de l’Escola a través d’uns rètols situats a la façana de l’edifici.
Em va sorprendre perquè en aquells moments jo desconeixia la seva nova ubicació ja que ningú m’havia informat, també em va alegrar veure el bon aspecte de l’edifici però inevitablement vaig sentir una certa tristesa i enyorança pensant en l’esforç i la lluita de moltes persones que ja no hi són i que com jo gaudirien ara d’aquesta meravellosa realitat.
Estimada Sra. Ferrando. M'ha agradat molt el seu comentari sobre que l'origen fundacional de l'Escola Tabor es trobava lliure de càrrega ideològica. M'ha agradat i sobretot m'ha cridat molt l'atenció.
ResponEliminaJo vaig estudiar a l'escola Tabor del passeig Oliva entre els anys 1986-89 i tinc la sensació que la relació aprovat/suspens estava fortament lligada amb l'origen i cognom de cadascun dels alumnes.
Una cordial salutació.
Francisco López del Castillo